Enxarxat

Uns quants anys de tradició i probatures m’han permès trobar-li el què a això de tenir un bloc. No sempre ho he tingut clar, però ara sé què li demano a aquest instrument i què ofereixo (o què vull oferir) a través d’ell. Altra cosa és que me’n surti prou bé, però com a mínim he aconseguit fixar objectius. Força menys temps fa que sóc usuari del facebook, i tot i que hi intueixo la gràcia, he de reconèixer que no l’he explotat ni amb mètode ni amb prou constància. Segueixo a la recerca. I m’acabo d’estrenar amb el twitter. No més d’una setmana en el meravellós món de la brevetat i la immediatesa. En aquest cas, ho tinc tot per descobrir.

El cas és que miro de no deixar-me endur per l’onada i busco una versió estrictament personal de l’ús i profit que espero treure-li a la xarxa. Vull dir que, malgrat que les virtuts universals de les xarxes socials passen per la possibilitat de connectar amb tothom, miro de connectar només amb un grup selecte d’interessos. I, tot i que sembla sacrilegi, la immediatesa de la comunicació m’interessa més aviat poc. Si connecto amb tothom dic poc a favor del meu criteri, i si dono per bona qualsevol informació immediata deixo fora de lloc la meva credibilitat.

No voldria passar per un mestre tites que tot ho sap i que mai res no li està prou bé, però miro de no combregar amb rodes de molí. Us deia més amunt que em sembla que li he trobat el què al bloc. Però també us he de dir que tot sovint em diuen que faig posts massa llargs, que no uso prous imatges, que rarament penjo videos, que toco temes poc populars i que m’especialitzo poc. I amb totes aquestes crítiques (no ens enganyem: són crítiques!) em diuen que trobaré l’explicació del perquè el meu bloc no és el més visitat de tot l’univers blocaire. Als qui formulen la crítica els he de dir, però, que les mateixes raons que, segons ells, expliquen la falta d’un major èxit són justament les raons que fan útil el bloc per a mi.

No recordo ben bé qui era, però vaig sentir una vegada algú que explicava que la revolució de la informàtica i de l’ús dels ordinadors per a l’escriptura en contrast amb les entranyables màquines d’escriure no era pas la possibilitat d’escriure més ràpidament, sinó justament el contrari. Un processador de textos et permet pujar i baixar, retallar, enganxar, retocar, rellegir, intercanviar, detallar, afegir…. et permet, en definitiva, escriure amb més pausa. Més a poc a poc. I, per tant, amb més qualitat. Aquest és el veritable secret. Si el fet d’escriure més ràpidament ens fa pitjors escriptors, la tecnologia no ens serveix per una merda! Aquesta és la lògica que jo vull aplicar als mitjans tecnològics, i també a les xarxes socials. Amb elles puc fer coses que no puc fer sense elles. Vull fer-les, així doncs. Però vull fer-les bé. I és per això que necessito trobar-li el punt d’utilitat que per a mi tenen tants avantatges tecnològics. Hi ha avantatges, intueixo, que a mi no m’aporten res. Aquests, així doncs, no els vull per a res. I si això fa que el meu ús de la xarxa sigui diferent al de la majoria… què hi farem. Potser algú creu que això és un defecte. Jo crec que és una virtut.

En fi. Digressions després de dinar, un dia que em trobo malament perquè em temo que estic cobant una grip de mal diagnòstic. Ja veieu que em queda un bon i llarg recorregut per saber què faré amb la xarxa i què farà la xarxa de mi.

2 Comments

Add yours →

  1. Sí, Pep. L’obsessió quantitativa arriba a tot arreu. Quants seguidors tens? I visites? I comentaris?… Personalment, en el blog hi trobo un lloc per expressar-me. Ni més ni menys. I encara no he entrat en el món del Facebook ni al Twitter. De moment, com se sol dir, no li trobo la gràcia. No ho descarto, però. Tampoc em preocupa.

    I quan algú et diu que a Facebbok pots trobar gent que ja no veus, amb la qual has perdut el contacte? Sempre dic el mateix. Si no els veig és perquè no necessito veure’ls. Ni vull. L’amistat es fa amb els anys, i els anys, de la mateixa manera que et fan trobar gent nova, deixen gent a banda de manera inevitable. Cosa d’estar viu.

    Hi ha qui s’emmiralla amb el nombre de seguidors o “amics”, fent-ne un motiu per vanar-se davant dels altres: “Saps que tinc 856 amics al Facebbok?”. Crec que hi ha massa gent amb una vida trista i buida. Jo tinc centenars d’amics. Són tots a les prestatgeries. Tenen pàgines i vida pròpia. Es diuen llibres. I no en deixo a ningú.

    I a millorar-se!

    M'agrada

  2. Amics, companys,

    jo també era dels que “no trobava la gracia” i, mai millor dit, l’hi he acabat trobant… les xarxes, facebook, twitter i tota la mandanga, no són més que uns servidors de continguts, simplement que la novetat és que els mass media no són els únics que en generen… potser per això encara fa més gràcia… http://carlesvin.blogspot.com/2011/02/chist.html 😉

    seguiu un parell de dies algun Trending Topic i potser li trobeu…

    salut !

    Carles

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: