El mite revisitat

Ja han fet públiques les candidatures per als Òscars. A hores d’ara m’adono que no he vist la majoria de les pel·lícules que competeixen per la glòria de Hollywood però, tot i que a la fi totes passaran pel particular i capriciós sedàs del meu criteri fílmic, he de confessar que ara mateix només n’hi ha una que de debó em produeix certa excitació. Ni la Biutiful de Bardem, ni l’espectacular Inception, ni les desventures monàrquiques de The king’s speech, ni la inaturable onada de The social network no em treuen la son. En canvi, True grit renova i eleva el meu desig de consum cinematogràfic. 

Tothom sap i diu que el western com a gènere és mort. Però amb tossuda periodicitat i amb insistents esclats de brillantor floreixen perles que, puntualment i amb sonora contundència revisen, recuperen, redimensionen o reviuen el que probablement ha estat el més ampli i extens escenari del cinema clàssic. Arraconem, així doncs, les banalitats quotidianes i endinsem-nos novament i amb passió en el mite; dediquem-nos a les coses importants. Si alguna cosa he de destacar de l’edició dels Òscars d’enguany és el munt de candidatures atorgades a True grit, remake del mític western que aquí ens van vendre amb el títol Valor de ley, protagonitzat per l’immens John Wayne i que, ves per on, li va proporcionar l’únic Òscar de la seva carrera.

Certament, dibuixem el nostre univers particular a partir d’imatges que prenen gairebé la consideració de fotografia fixa en el nostre record, i per això se’m fa difícil pensar en Rooster Cogburn, el rude, despietat i sanguinari agent de la llei, amo i senyor d’un territori sense llei, amb un aspecte diferent del de John Wayne. Res fa pensar que Jeff Bridges m’hagi de decebre en el paper, i són altes les possibilitats que els germans Coen afegeixin una nova fita a la seva intensa i brillant carrera, però no negaré un cert risc íntim i sentimental en posar a prova la fidelitat a les meves icones més sòlides. Els que hem crescut -i no ho neguem- convertint el territori western en el paradís de la nostra set de vida i en l’escenari de les nostres fabulacions més sinceres, no podem fer altra cosa que estremir-nos i tremolar -d’emoció i de recel- quan revisiten el nostre univers personal i ens proposen cares i estils diferents als que nosaltres havíem convertit en dogma. Però la temptació i el desig pot més que la prudència i l’escepticisme. Tot i que estic segur que res que pugui fer Jeff Bridges podrà substituir ni millorar aquella escena en la que un John Wayne borni cavalca en solitari, sostenint les regnes de l’animal amb les dents, amb un revolver en una mà i fent rodar el seu winchester amb l’altra, disparant a tort i a dret per fulminar la banda d’outlaws, també és cert que res no em privarà de la màgia del mite reconstruït.

Quan la faran? On la faran? Vull veure-la!

2 Comments

Add yours →

  1. Em sento absolutament identificat amb el teu post en allò des referent del westerns. Aquells dissabtes a la tarda, després de dinar, absolutament fascinat pel gran Duke. Si la memòria no falla (i si falla, què hi farem, és un fals record) sempre m’ha impressionat una escena del principi de la pel·l-icula, quan, sol i davant del grup de malfactors, se’ls mira amb aquella cara de pedra i els hi pregunta “algú de vostès vol rendir-se?”. Això era cinema!

    M'agrada

  2. Sí, senyor! I després de pronunciar la frase escupia a terra! I si també em falla la memòria i no escupia, hauria estat collonut que ho fes!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: