Estranger

“En els meus somieigs cosmopolites m’havia imaginat sovint en secret com devia de ser d’esplèndid i conforme als meus sentiments viure sense Estat, no estar obligat a cap país i, doncs, pertànyer a tots sense distinció. Però una vegada més vaig haver de reconèixer com és d’imperfecta la fantasia humana i que no entenem les sensacions més importants fins que no les hem viscudes nosaltres mateixos.

(…) Ahir encara era un hoste estranger i, en certa manera, un gentleman que gastava allà els seus ingressos internacionals i pagava els seus impostos, i avui m’he convertit en un emigrat, un “refugiat”. Havia estat rebaixat a una categoria inferior, encara que no pas deshonrosa (…). En efecte: potser res  no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans del 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans del 1914 jo vaig anar a l’Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap (…). Va ser després de la guerra que el nacionalsocialisme va començar a trasbalsar el món, i el primer fenomen visible d’aquesta epidèmia espiritual va ser la xenofòbia: l’odi o, si més no, la por a l’estrany. A tot arreu la gent es defensava dels estrangers, a tot arreu se’ls excloïa. Totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge. T’havies de fer retratar de la dreta i de l’esquerra, de perfil i de cara, tallar-te els cabells ben curts perquè se’t poguessin veure les orelles, havies de deixar les empremtes dactilars, primer les del dit gros, després les de tots deu dits, a més havies de presentar certificats de tota mena: de salut, de vacuanció i de bona conducta, recomanacions, invitacions i adreces de parents, garanties morals i econòmiques, omplir formularis i firmar-ne tres o quatre còpies i, només que et faltés un sol d’aquest munt de papers, estaves perdut.”

Zweig, Stefan. El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Quaderns Crema, 2006. Traducció de Joan Fontcuberta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: