Perfils professionals

La Secretaria de Joventut de la Generalitat, ara reconvertida en Direcció General, ha iniciat un procés de discussió i consulta per determinar els perfils professionals dels treballadors de les polítiques de joventut. Aquesta tasca, de fet, deriva de la Llei de Polítiques de Joventut, aprovada in extremis abans de finalitzar l’anterior legislatura i, al cap i a la fi, és la resposta a una necessitat imperiosa, antiga i repetidament ajornada, d’aquest sector professional. Ahir vaig assistir com a convidat a una reunió d’experts per iniciar aquest procés i començar a establir criteris.

La trobada va ser, certament, interessant. L’eix de la discussió es va centrar en el debat sobre si és necessari definir un únic perfil professional o si és millor optar per l’establiment de diversos perfils, atenent a l’especialització temàtica dels diferents àmbits d’intervenció. Jo sóc partidari d’aquesta segona opció, amb una postura que vinc defensant des de fa un bona pila d’anys. Però al marge de quina sigui l’opció que finalment es prengui, la sessió d’ahir va ser realment interessant perquè es van posar sobre la taula els principals arguments que centren la necessitat de regular el sector. La consolidació del sector professional, la voluntat d’incrementar els nivells de qualitat amb què es presten els serveis propis de les polítiques de joventut, la progressiva concscienciació dels professionals de pertànyer a un sector real, la via futura d’un possible conveni laboral, les regulació de ratios de professionals en funció del territori o el context social en què treballin… De feina per endavant n’hi ha molta, certament, però partim amb l’avantatge d’un consens bàsic que ningú no discuteix: tota aquesta feina és necessària i ja fa massa temps que s’ha posposat per pura i simple falta de voluntat política.

I és justament per això que em sembla just dir en veu alta que el procés que ara s’ha iniciat va tenir un desencadenant decisiu en l’actuació de l’anterior Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí. Ell i el seu equip van entomar diverses de les mancances històriques de les polítiques de joventut i van començar a crear les condicions necessàries per donar-lis sortida. Per això ara som en aquest punt de partida, certament interessant. Els de Villalbí no van poder, i segurament tampoc no van tenir prou temps, per fer tot el que cal fer, però van marcar les traces essencials d’una ruta que hauríem de poder seguir. Esperem que no defallirem, a partir d’ara.

Remarco, a més, un parell de riscos que detecto en aquest procés, i que no són altra cosa que la pervivència de determinats “vicis” històrics de les polítiques de joventut. El primer és l’excessiva teorització de totes i cadascuna de les actuacions que s’emprenen en aquest àmbit, i el segon és el permanent i redundant qüestionament de temes que el recorregut històric i la certesa tècnica haurien d’haver permès que quedessin enrera, superats de manera definitiva.

Certament, cal buscar sempre el fonament de totes les nostres actuacions, i més quan parlem de gestió pública i, per tant, de diners públics. Però la dissecció obsessiva de totes i cadascuna de les passes que fem i la recerca de fonaments i teoritzacions sobre la nostra feina, per més obvia que sigui, ens condemna tot sovint a la paràlisi. Si estem d’acord, avancem. No cal renunciar a la reflexió, però si no hi ha discrepàncies fonamentals, ha de poder ser paral·lela al treball pràctic. Vull dir amb això, que aquestes reunions i trobades d’experts haurien de mirar de ser pràctiques i eficaces. I la d’ahir, certament, i malgrat que la temptació de la teorització superflua hi va ser present, va ser pràctica i eficaç. La meva felicitació, per tant, als organitzadors.

I el segon risc és aquest etern qüestionament de totes i cadascuna de les passes i decisions que prenem. Les polítiques de joventut a Catalunya tenen ja més de trenta anys de vida en termes similars a com són avui. Hi ha un munt de qüestions, per tant, que ja són o haurien de ser en el terreny de les certeses. Els processsos de debat per arribar a acords i consensos tècnics són complexos i llargs i, un cop realitzats, no podem posar-los en qüestió cada vegada que ens reunim. Hi ha aspectes que ja fa molts anys que els discutim i, per molt que ens costi, acabem posant-nos d’acord. No cal, per tant, replantejar els mateixos temes cada vegada que ens reunim. Cal anar cremant etapes i donar temes per superats. Si no, aquests processos acaben resultant esgotadors, i cremen i anulen la predisposició a la col·laboració de tots els que hi intervenen.  També ahir va planar sobre la reunió aquest risc. I també crec que es va superar prou bé. Però sempre estem a una passa d’encallar-nos i de tancar les trobades en fals perquè no volem assumir coses que han estat llargament debatudes i acceptades.

En fi. Sóc optimista. Sembla que la cosa pot anar prou bé. Però no ens despistem, no fos cas que ensopeguéssim allí on gairebé sempre hem ensopegat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: