Tal com no és la gent

“Lluitem contra la nostra superficialitat, contra la nostra banalitat, per mirar d’acostar-nos als altres sense més expectatives del compte, sense cap càrrega excessiva de prejudicis, d’esperances o d’arrogància, tan poc a l’ofensiva com podem, sense canons ni metralladores ni blindatge d’acer de sis dits de gruix; ens hi acostem tranquil·lament posant un peu després de l’altre, sense arrencar l’herba amb les erugues com un tanc, els tractem amb esperit obert, com a iguals, d’home a home, com es deia abans, i, tot i així, sempre acabem  veient-los com no són. Deu ser que tenim el cervell d’un tanc.

Els veiem com no són abans de coneixe’ls, quan esperem l’hora de la cita amb candeletes; els veiem com no són mentre som amb ells; i encabat, quan ens en tornem a casa per explicar a algú altre com ens ha anat la cita, els tornem a veure com no són. I com que a ells els acostuma a passar el mateix amb nosaltres, tot plegat és un miratge allunyat del tot de la realitat, una òpera bufa farcida de malentesos. Però ¿quina altra cosa podem fer respecte a aquesta transcendentíssima realitat de l’altre, que queda desproveïda de la transcendència que ens pensem que té i que en canvi cobra una transcendència que fa riure, de tan poc aptes que som per imaginar-nos els processos mentals i els propòsits íntims de l’altre? ¿Ens hem de tancar tots a casa i quedar-nos-hi reclosos tal com fan els escriptors solitaris, en una habitació insonoritzada, creant individus per mitjà de les paraules i a continuació plantejant que aquests personatges de literatura són més a prop de la realitat que la gent de debò que desfigurem cada dia amb la nostra ignorància? Una cosa és clara, i és que a la vida no ens dediquem precisament a veure la gent tal com és. Més aviat ens dediquem a veure-la tal com no és, a fer-nos-en una imatge equivocada una vegada i una altra; i al final, després de donar-hi moltes voltes, continuem veient-la tal com no és. Així és com sabem que som vius: equivocant-nos.  Potser valdria més deixar de pensar si ens equivoquem o no amb la gent i resignar-nos-hi. Si en sou capaços, us podeu considerar ben afortunats.”

Roth, Philip. Pastoral americana. La Magrana, 2010. Traducció de Xavier Pàmies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: