(…)
És absurda la por al foc
quan ja ets dins d’una flama:
em cremava a les mans
el tacte que tenia a punt per tu.
Et desitjava com un conill
que corre a camp obert
i espera a l’esquena
el pessic definitiu dels dits de l’àliga.
Però tu, tranquil·lament, contemplaves
com la proa de la barca vinclava els joncs
i feia emergir entre l’escuma de les hèlixs
flors trencades.
És injusta una balança
perquè sempre mana un dels dos plats.
(…)
Forcano, Manuel. El tren de Bagdad. Proa, 2004
Deixa un comentari