Fent via

Altre cop enfilat a l’AVE. Travesso les àrides terres dels Monegros i enfilem cap a Saragossa. Passaré per Madrid i aprofitaré l’empenta del pendent per arribar fins a Còrdova. Darrera meu, una senyora fa ganxet. Fantàstic. Al meu costat, una noia guapa, lleugerament gòtica, fa anar el portàtil amb destresa. Però té una companya de seient belluguet que no para de fer-li desmontar la paradeta perquè cada dos per tres s’aixeca i fa excursions a… ves a saber on. De moment, té paciència, però si es manté el ritme d’interrupcions tecnològiques no descarto un conflicte.

Al seient de davant meu, una noia negra, de vestuari extremat. “Modernilla”, en podríem dir. Ha refusat els auriculars del tren (amb bon criteri, perquè són per sentir una pel·lícula infumable, que adif ens ofereix amablement, i que ja es prou lesiva per a la sensibilitat humana sense banda sonora), i escolta els propis, connectats a un dispositiu tecnològic que no identifico, però que deu estar carregat d’una música altament excitant si he de fer cas als seus moviments espasmòdics. En diagonal, una família. L’avi i la mare asseguts davant de dues menudes que deuen fer entre quatre i sis anys. No paren, és clar. Han omplert la petita tauleta que tenen al davant de dotzenes de joguines que van a parar a terra amb insistent periodicitat. Un seient més enllà, un senyor seriós que de tant en tant les mira reprovatòriament i que deu ser el pare.

He fet i atès quatre o cinc trucades de feina, composant una envejable imatge d’executiu ocupadíssim, que no es pot abstreure de la feina ni tan sols mentre viatja. Cap a l’altra banda del vagó (se n’ha de dir així, a l’AVE?) hi ha algú altre que també parla per telèfon, però ho fa barroerament, alçant exageradament la veu i parlat de no sé quines factues que mai de la vida no pensa pagar. Si manté el nivell d’imprudència oratòria, temo que ben aviat tots els que compartim vagó amb ell ens assabentarem que estafa hisenda tant com pot.

Llegeixo La Vanguardia i m’assabento que Montilla proposa recuperar, si torna a governar, Mascarell i Castells. D’altra banda m’arriba un missatge via SMS sobre algú que especula al voltant del futur conseller de Cultura, en el cas que governi CiU. Llegeixo que Puigcercós ha dit que els votants del PP són com burros que van a batre. El rotatiu fa una descripció del caràcter i aptituds dels cinc candidats principals a partir de la seva estructura facil i després d’analitzar la grafia de les seves signatures. El més ben parat és Mas, però Montilla fa un bon paper. Sense quedar malament, a Pugicercós li destaquen algun defecte, però els que reben més són Sanchez-Camacho i Herrera. A Rivera, en canvi, l’ignoren.

Quan llegeixo una noticia sobre un estudi que la Fundación SM (Marianistes) que diu que els joves cada cop són menys solidaris i menys ecologistes, decideixo tancar el diari i treure un bon llibre per fer, a la fi, alguna cosa intel·ligent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: