Consignes

Un amic amb pes específic en la política catalana em deia aquest cap de setmana passat que fa temps que a Catalunya no s’hi practica política de debó. Em deia que havíem entrat definitivament en el món de les consignes. No hi ha en el debat públic continguts efectius sobre els qual debatre sinó pura i simplement consignes que es converteixen en motor de la lluita pel poder. Una consigna pot ser una bona manera de destil·lar el missatge buscant la seva essència bàsica, un sistema per comunicar millor les idees. Però pot ser també que no hi hagi res al darrera, que tot el debat es construeixi sobre la repetició insistent de les mateixes consignes, sense necessitat ni voluntat d’argumentar-les. Així, quan el context faci inevitable allargar-s’hi una mica, es buscaran arguments per defensar la consigna. És a dir, no es construeixen arguments que després es concentren en consignes per comunicar-los millor, sinó que es formulen consignes que comuniquen de manera fàcil i després es construeix un discurs al voltant d’elles. El món al revès, així doncs.

No sé si el meu amic té tota la raó, però la veritat és que la realitat no el desmenteix. Després de veure el debat electoral a sis d’ahir, resulta relativament fàcil trobar la consigna que caracterítza el discurs de cadascun dels candidats. Fins i tot els menys avesats al debat polític i els que no segueixen de manera regular la vida pública podrien enumerar, una per una, consignes vàlides per a cadascun de líders que ahir van confrontar projectes.

Per a Mas, la consigna és un govern fort i el concert econòmic. Per a Montilla, el realisme i el refús a les aventures incertes. Per a Puigcercós el referèndum sobre la independència. Per a Sanchez Camacho, la seguretat i la santa constitució. Per a Herrera l’esquerra plural i més del mateix. Per a Rivera, menys estat i glòria al bilingüisme.

Quines d’aquestes consignes són destil·lació real d’un discurs efectivament construït i quines són apostes propagandístiques en levitació damunt del buit programàtic? Potser és aquesta la pregunta que cal respondre per anar a votar diumenge vinent.

One Comment

Add yours →

  1. Les consignes mantenen la coherència amb unes formacions polítiques que funcionen sota l’anomenada “disciplina de partit”. Una expressió que per si sola ja fa por. Sempre m’ha sorprès com persones presumptament intel•ligents reneguen del pensament crític per fer seves opinions que venen del pur adoctrinament maniqueista. Només cal llegir aquells manuals per a militants, on el partit explica què s’ha de dir quan algú fa alguna pregunta, alguna observació. Només cal veure les votacions a qualsevol cambra, amb algú que aixeca el la mà i recorda als seus què s’ha de votar, independentment de la reflexió personal que algú pugui fer. Consignes i disciplina de partit. I així ens va.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: