Birmània

L’alliberament d’Aung San Suu Kyi, la lluitadora birmana per la democràcia, ha estat rebut per diversos opinadors internacionals com un senyal de distensió de la junta militar que governa (desgoverna, hauríem de dir) aquest país del sud-est asiàtic. La veritat és que opinar sobre aquesta qüestió no és gens fàcil, entre d’altres coses perquè els militars birmans han demostrat amb tossuda periodicitat que les seves actuacions estan allunyades de tota racionalitat. La llista de mesures de greus conseqüències per al benestar dels seus ciutadans que s’han pres per pur caprici o fent cas a oracles, endevins o conjuntures astrològiques d’obscur orígen és tan llarga com desesperant. No és una broma ni una exageració. La seva irracionalitat només és igualada en grau per la seva crueltat i despotisme. No vull, per tant, jugar a fer d’analista de política internacional, ni que només sigui per no incrementar la nòmina de pseudo-experts que opinen i dictaminen amb lleugeresa.

Vull parlar, en canvi, de sensacions. Fa anys vaig visitar Birmània (Myanmar, segons el nom rebatejat pels dèspotes militars), i vaig quedar admirat de la seva gent. Ja sé que aquesta afirmació és comuna entre els turistes que trepitgen països del sud-est asiàtic, però també és cert, i en això coincideixo amb altres persones que han tingut experiències similars, que hi ha un factor diferencial, alguna cosa difícilment explicable que els fa especials. A l’amabilitat, la cordialitat, l’hospitalitat i l’humiltat que, gairebé sense excepció, vaig trobar arreu del país, s’hi ha de sumar alguna cosa indefinida que podria semblar-se a la resignació, però que no jo m’atreviria pas a delimitar exclusivament amb el significat d’aquesta paraula. A Birmània es practica majoritàriament el Theravada, una via concreta del budisme que es caracteritza entre moltes d’altres coses per l’acceptació de la realitat tal com és, buscant en cada cosa i en cada fet la part causant o de culpa que hi té cadascú. En la seva pràctica extrema, és com dir que els patiments que vivim tenen origen o causa en alguna acció o actitud nostra. En conseqüència, cal assumir-los. Algun llibre he llegit que assimila aquesta actitud amb la submissió. Jo crec que és alguna cosa més profunda que la simple submissió i que no la podem reduir només a aquesta idea, però també és cert que els efectes visibles d’aquesta manera de viure t’hi fan pensar.

Durant el meu viatge vaig fer un llarg recorregut pel país (fins allí on els controls militars permetien arribar per evitar l’entrada en zones de conflicte bèl·lic), i enlloc ningú no va refusar parlar de política. Gairebé tothom em deia de forma oberta que el govern era perjudicial per al país i la seva gent, que els militars es comportaven sense cap racionalitat, que cometien atrocitats una darrera de l’altra. Però em deixaven amb el cor glaçat quan veia el somriure amb què m’ho explicaven. No cal exagerar; n’hi havia que s’indignaven quan descrivien la situació, però no puc pas negar que un percentatge altíssim de la població amb què vaig contactar refusava els governants amb una actitud…. amable. Això no ho he vist en cap altre lloc del món, i no m’atreveixo a qualificar-ho. Em van parlar en aquests termes i amb aquesta actitud tota mena de persones: monjos, professors universitaris, taxistes, conductors de trishaws (una mena de taxi-bicicleta, de tres rodes, sistema habitual de transport al país), botiguers, joves estudiants, obrers, pagesos… Diuen que aquesta actitud, que no consisteix a tapar-se els ulls davant de la realitat sinó en acceptar-la (no sé si dir que estòicament o amb resignació budista) de forma crítica però amb escassa voluntat de reacció per canviar-la, ha estat un element fonamental per explicar la llarga pervivència de la dictadura militar.

No sabria explicar-ho gaire bé, però més de deu anys després d’aquell viatge, encara em pregunto de quina manera puc interpretar les sensacions que vaig tenir. Se m’acut, en tot cas, que aquesta actitud absolutament pacífica, a l’hora que lúcida, d’Aung San Suu Kyi, té molt a veure amb el caràcter birmà. Hi ha una forta contestació política, hi ha accions d’oposició de no poca radicalitat conceptual, però al marge de les ètnies perifèriques del país (que no són birmanes sinó shan, karen o pertanyents a una llarguíssima llista de grups culturals) que lluiten contra la dictadura amb les armes, són poc donats a les accions de gran contundència, les úniques que, potser, eventualment, podrien generar una situació real de crisi per al govern.

Durant tot el meu viatge vaig conviure amb un estrany sentiment de contradicció. D’una banda em sentia utilitzat pel règim, que havia obert les portes als estrangers aquell mateix any per aparentar normalitat, i d’una altra em sentia útil perquè contactava amb la gent, els explicava coses de l’exterior i posteriorment explicava la seva realitat a casa nostra. Havia d’evitar viatjar a Birmània per no fer el joc a la dictadura? O havia d’anar-hi per estimular el contacte amb l’exterior i mirar de trencar l’aïllament del país? Encara ara no sé si era correcte anar-hi.

En tot cas, em vaig enamorar del país i de la gent. I de les poques certeses que em van quedar i que ara confirmo a la llum dels esdeveniments dels darrers anys, és que la política internacional de sancions econòmiques al país no serveix per a res i que, ben al contrari, accentua el declivi del país. Les sancions econòmiques perjudiquen fortament la població i, en canvi, no afecten en res a la dictadura militar. L’aïlla internacionalment i la fa més dependent de la Xina, un país al qual importa poc el benestar dels ciutadans, la democràcia i el respecte als drets humans. La poca influència que tenia la comunitat internacional a Birmània ha quedat reduïda al no-res després d’anys de sancions econòmiques inútils. Continuem, per tant, amb una comunitat internacional absolutament inoperant pel que fa a la defensa dels drets humans i a la promoció de la democràcia.

No vull ser pedant; no sé com cal actuar, exactament. Constato només que el que hem fet fins ara no serveix per a gran cosa. De moment, però, és bo que no deixem de parlar de Birmània ni d’Aung San Suu Kyi. No ens n’oblidem, quatre dies després de la notícia del seu alliberament. No els deixem de petja. Seguim parlant-ne, preguntem-nos com estan, demanem reaccions, facilitem que el món no oblidi aquest país esplèndid i desconcertant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: