El suc de les associacions

En entrar al Casino l’Aliança de Poblenou donaven a cadascun dels assistents una taronja amb un petit adhesiu circular que animava a treure’n suc. No es tractava pas d’una convenció de productors de cítrics, ni tampoc de la reunió anual dels embotelladors de sucs naturals. Era, tot just, la jornada inaugural del segon Congrés d’associacions de Barcelona, que es va iniciar divendres passat (22/10/10) i que s’allargarà fins al 30 d’abril de l’any vinent, després d’un llarg i intens recorregut a través d’innombrables debats i discussions que s’organitzaran a cadascun dels districtes barcelonins. En una època de desafecció ciutadana vers la funció política, a les portes d’unes eleccions autonòmiques per a les quals s’augura una forta abstenció, en un moment de recessió econòmica que castiga especialment les organitzacions associatives, just quan el descrètdit d’allò públic arriba al màxim nivell que jo hagi conegut mai… els qui encara creuen en la capacitat de la societat civil per tòrcer els mals averanys, el qui encara confien en la possibilitat de transformar la realitat des de la base s’asseuen i parlen. No els deixem sols, sumem-hi tantes veus com puguem, escoltem els seus debats i conclusions i fem nostres (de tothom) les seves il·lusions i projectes.

Va dir Fernando Vallespín, en la conferència inaugural, que sense associacions, el sistema democràtic no és possible; l’individu aïllat davant del poder està desprotegit i, en canvi, agrupat en associacions, té capacitat per influir. La seva conferència fou incisiva i eficaç perquè va posar de relleu la fosca realitat pel que fa a l’estat de la participació ciutadana en el nostre entorn quotidià i va posar el dit a la nafra de les nostres debilitats. Diu Vallespín que no som ciutadans participatius sinó reactius, perquè només actuem políticament quan es veu afectat un interès personal. I al mateix temps denostem els polítics perquè ho fan malament. Si els ciutadans hem delegat completament la nostra representació en els polítics i no ens fem corresponsables de tot allò que s’esdevé en l’espai públic, quin dret tenim a criticar els seus errors? Allí on no hi ha democràcia participativa, hi ha democràcia delegativa. Conclusió: per dolents que siguin els polítics, no són pitjors que els ciutadans. Apa! Entoma aquesta!

Vallespín, en tot cas, es va admirar de la capacitat de convocatòria del congrés acabat d’encetar i, certament, el Casino de l’Aliança de Poblenou feia patxoca, de tan ple com estava. Després de la conferència inaugural es va realitzar tres taules de debat, una per a cadascun dels eixos temàtics que desenvoluparà el congrés: reconeixement, finançament i equipaments i espais. Jo vaig moderar les tres ponències que es van presentar a la tercera taula.

No es fàcil mantenir la moral alta avui en el camp de la gestió pública, però si en alguna cosa no podem defallir és en la nostra capacitat de fer sentir la veu de la ciutadania. I és per això que les associacions ciutadanes, siguin quines siguin, i tinguin la força que tinguin, són segurament més importants que mai. És per això que necessitem, també, que aquest segon Congrés d’associacions de Barcelona sigui un èxit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: