Un congrés a Madrid

Escric aquest post des de l’AVE, tornant del Congreso Internacional Jóvenes Construyendo Mundos, a Madrid. L’ha organitzat la UNED, en el marc del postgrau sobre politiques de joventut que fan des de fa força anys. En conjunt, ha estat una bona experiència, tot i que possiblement ha pecat de massa ambiciós: volien parlar de massa coses en poc temps, i totes les ponències i presentacions eren un pèl apretades. Però les sensacions són bones.

El congrés tenia un subtítol: “Capacidades y límites de una acción transformadora”. Durant els dos dies ha planat damunt del congrés la idea que som, essencialment, en un moment de canvi, per diverses raons. Primer per la irrupció de les noves formes de relació juvenil implantades a través de les tecnologies, i després per la inevitable situació de crisi, que ens aboca, finalment, a canviar algun paradigma essencial en base als quals hem viscut durant molts anys. I en els dos casos es tracta, tothom hi estava d’acord, no pas de canvis conjunturals, sinó de canvis estructurals. És a dir, res ja no tornarà a ser com abans.

La meva ponència es desenvolupava dintre d’un “panel” (com diuen ells) de discussió anunciat així: “¿Están agotados los modelos de los programas y las políticas de juventud?”. Durant els dos dies s’han presentat dotze comunicacions en aquest “panel” i s’ha conclòs amb tres ponències que tenien la funció de respondre argumentadament a la pregunta general que se’ns feia. La meva era una d’aquestes tres. A la taula m’hi acompanyava Ernesto Rodríguez, del Centro Latinoamericano de la Juventud, un autèntic activista uruguià, molt fortament implicat en els moviments socials que van permetre la sortida del període dictatorial d’aquest país i actualment membre dels equips assessors del Govern d’esquerres que hi està protagonitzant un petit miracle econòmic, seguint l’estela de les millores que es produeixen a Brasil i a Xile. L’altre col·lega de taula era Philipp Boetzelen, de l’European Knowledge Centre for Youth Policy, un alemany que ha treballat els darrers anys a Brusel·les, movent les politiques comunitàries de joventut i en l’àmbit de la participació juvenil, també a nivell europeu.

L’Ernesto va respondre radicalment a la pregunta del “panel” dient que, efectivament, els models estaven esgotats. Es referia a sudamèrica (latinoamérica, com diuen ells) i, de fet, estava fent una autocrítca ferotge, perquè els models pressumptament esgotats havien estat promoguts, entre d’altres, per ell mateix. Sense renunciar a res del que havien aconseguit, ell explicava que les polítiques de joventut s’havien mirat massa el melic i que, obsedides a fer coses per si mateixes, s’havien oblidat d’intervenir o d’influir en les politiques sectorials, que són les que, diu, poden realment transformar la vida dels joves. Es referia a l’Educació, la Sanitat, la Seguretat (policia), la Fiscalitat, l’Ocupació… De fet, ens transportava al clàssic debat entre les politiques explícites de joventut (allò que fan els departaments de joventut) i les implícites (allò que fan els altres departaments sectorials en clau de servei als joves). Jo vaig polemitzar força amb ell, però en el fons (va quedar prou clar), estàvem perfectament d’acord. La diferència és que el seu marc de referència és el sudamèrica, amb realitats socials i politiques duríssimes, i en el qual treballar aspectes més qualitatius de les politiques de joventut és difícil quan no es tenen garantides condicions mínimes de vida. Jo vaig dir que, de fet, allò que ell plantejava ara (la necessària transformació de “las politicas renovadas”) aquí ja ho estàvem dient als principis dels anys 80. El problema, deia jo, no era que el model estigués esgotat o que fos inadequat, sinó que no havíem pogut aplicar-lo per falta de recursos i d’impuls polític.

Philipp, un tipus ben interessant, va explicar ràpidament els actuals paradigmes de les polítiques europees, centrats (com no) en actuacions dirigides a millorar les condicions de vida (ocupació i autonomia) i a aconseguir això que ara està de moda: “empowering youth“. És el que nosaltres traduim amb aquesta paraula horrorosa en català (també en castellà): empoderar, i que ha adoptat també la Secretaria de Joventut en el seu nou Pla Nacional. Philipp, a més, ens va explicar les claus del model suec de polítiques de joventut, una meravella de plantejament teòric que, ja us ho dic ara, hauríem d’anar a comprobar allí, in situ, com s’aplica de debó. Era divertit perquè totes les coses que dèiem que havíem de fer nosaltres aquí, el Philipp anava dient que ja les fan a Suècia. Un paradís, vaja. Sembla, malgrat el retrocés de la socialdemocràcia al país nòrdic, que les polítiques de joventut sueques són ara mateix punta de llança a Europa. Ens hi haurem de fixar.

La meva ponència, estupenda, no la vaig explicar. Després d’assistir a dos dies de debats i d’escoltar les coses que es deien, vaig dir que qui vulgués que se la llegís (la tenen en versió digital), però que jo aprofitaria per donar altres missatges. En general vaig defensar que durant aquests darrers 30 anys a Espanya i a Catalunya, és clar, s’havien fet coses prou ben fetes. Disperses, discontínues, insuficients i de vegades contradictòries. Però que en conjunt havíem construint un model que no era dolent, que s’havia demostrat eficaç en els casos puntuals en què hi ha hagut recursos suficients per aplicar-lo, i que tenia molta vida per davant si som capaços d’impulsar-lo. El nostre problema, vaig dir, és que encara som irrellevants en el conjunt de les politiques públiques. El que fem ho fem bé, però fem poc. Perquè no hi ha quartos i perquè no formem part de l’agenda prioritària dels responsables polítics. En aquest punt vaig dir que, de fet, a casa nostra, el que calia, a més d’empoderar la joventut, era empoderar les polítiques de joventut. Confesso que la idea la vaig agafar del sempre eminent Joan Vigó, que en una ocasió va dir més o menys això en un comentari en aquest mateix bloc. Ja veus, Joan, t’exporto a les Espanyes. 

Ara, quan vaig haver afirmat que la culpa és, com sempre, dels polítics, vaig dir també que no tenia sentit deixar-ho aquí i que havíem de veure quina era la nostra part de culpa. I, és clar, aquí va arribar el míting. Vaig dir que era impresentable que els responsables de promoure la participació i l’autoorganització juvenil fòssim incapaços d’organitzar-nos com a col·lectiu professional i que érem un desastre. I que no podia ser que les politiques de joventut a l’Estat i a les diferents comunitats autònomes es decidissin sense el nostre criteri tècnic, i que si això passava era en bona part perquè nosaltres no ens feiem valer prou, i que havíem de fer una passa endavant. Vaig fer propaganda de la nostra associació (AcPpJ) professional, vaig explicar que els valencians estaven creant la seva (gràcies a que m’ho va recordar en Mario Granados, que també era al Congrés) i vaig donar les dades més rellevants del nostre estudi-cens. Es possible que durant els propers dies a l’AcPpJ arribin missatges de tècnics de diferents punts de l’Estat per posar-s’hi en contacte, per establir relacions, o per demanar algun exemplar de l’estudi. Aviso.

Es van interessar molt per nosaltres els vascos, els navarressos, els andalusos (vaig reprendre el contacte amb l’associació andalusa de professionals, que també eren al congrés), amb el responsable del servei d’informació juvenil de Múrcia (molt bo, per cert), i amb algun col·lectiu de valencians que van presentar comunicacions realment interessants. I més, però ara tampoc cal explicar-ho tot.

En fi. La cosa va donar de sí, com podeu veure. En propers dies faré algun post més per donar fe d’alguns projectes o experiències que vaig veure i que em van semblar especialment interessants i dignes de ser seguits. El cas és que, com a conclusió, vaig tenir la sensació que els catalans continuem per davant en alguna cosa, si ens comparem amb altres comunitats autònomes, però tampoc tantes. Compte a mirar-nos massa el melic. I també vaig pensar que no ens relacionem prou amb Espanya. Compartim problemes i dificultats i és absurd que no intercanviem experiències que, segur, serien bones per a ells i també per a nosaltres. Hem de mirar cap a Europa, és clar que sí, però una cosa no treu l’altra. I establir vincles amb la resta de territoris espanyols no és incompatible amb defensar les competències exclusives que en matèria de joventut tenim (cosa que em sembla estupenda, evidentment). Ni tan sols és incompatible, crec jo, amb defensar graus d’autonomia més elevats o fins i tot la independència. Independents, d’acord, però no aïllats. Finalment, crec també que en alguns aspectes hauríem de fer una ullada a Sudamèrica, perquè, tot i salvant les immenses diferències, alguna cosa podríem aprendre de mesures socials a nivell estatal que acaben beneficiant els joves. A l’Uruguai i al Brasil, per exemple, hi estan passant coses realment interessants.

En seguirem parlant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: