Why is it so hard to talk?

No és, certament, fàcil parlar d’allò essencial, d’allò que ens mortifica, d’allò que condueix les nostres vides. I és per això que cada nova porta oberta per reproduir, mostrar i construir un nou bocí de vida ha de ser benviguda. L’antic Teatre Lliure, el que va néixer i que ara, sortosament, perviu al cor de Gràcia, ja ha tornat a l’escena. I aquesta nova (retrobada) porta oberta a la vida ha posat en escena un clàssic de les tensions humanes, una crua reflexió sobre el diàleg o, si voleu, sobre la impossibilitat del diàleg en determinades situacions. Àlex Rigola adapta Tennessee Williams i ens ofereix una magnífica Gata sobre teulada de zinc calenta.

Nou anys després del seu tancament, i amb unes llargues i complexes obres de rehabilitació, el Lliure de Gràcia torna a ser allí on era. No cal esperar grans novetats, si és que no ho és prou el fet que el teatre es reprèn allí on el van deixar. Les sensacions són similars mentre t’enfiles per aquella escala que ens és tan familiar i que té un lloc d’honor a la història cultural de Barcelona. Ara és, tota ella, una instal·lació mural de Frederic Amat, Pluja de sang, que afegeix emotivitat a l’ascenció als elevats estatges de la cultura.

Ahir, quan hi vam arribar, el públic matiner pul·lulava i resseguia els racons, coneguts i renovats, i tenia una especial predilecció per la balconada que s’obre al carrer Montseny, de manera que l’arribada al teatre estava acompanyada de la mirada indiscreta de dotzenes d’ulls que observaven el món des del Lliure.

I, altre cop, quan s’acosta l’hora d’obrir l’accés a la sala, es forma una cua incòmoda que, com sempre, demostra que, a priori, instal·lar una sala de teatre en un primer pis és cosa inadequada i de difícil encaix funcional. La cua impacient creua el replà de l’escala, s’endinsa en el bar i incomoda (només una mica) els qui volen baixar al pis de baix només per anar al lavabo o perquè busquen la persona amb qui han quedat per una vetllada de teatre. I com que l’escala ja es plena de gom a gom, les pujades i baixades freguen inevitablement les gotes de sang de Frederic Amat i les fan evidents.

La mida humana és incòmoda, però la incomoditat és, sembla, una condició inevitable per conèixer de debò la vida en tot el seu rigor. Incòmoda és l’obra de Williams, perquè posa damunt la taula contradicions humanes. Incòmoda és la cultura, perquè s’entesta a fer viable allò que ja no semblava possible. I a la fi, tot és asseure’s i sentir la gata que miola.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: