Una ciutat a mitges

He creuat la ciutat en bicicleta, a les vuit del matí. M’ha semblat que a ritme de pedal m’adaptaria més i millor al ritme de la reivindicació laboral. És estranya, una ciutat en vaga. No hi ha gaire gent, al carrer, però n’hi ha prou com per no poder dir que no hi ha ningú. El trànsit és molt més lleuger que d’habitud, però tampoc no podem dir que no hi hagués gens de circulació. La ciutat està viva, però no gaire. O està aturada, per no del tot. L’ampolla és mig buida o és mig plena?

Baixo per la Meridiana i el carril bici és una delícia, no perquè hi hagi menys bicicletes que normalment, sinó perquè hi ha menys peatons. Les giragonses demencials del carril semblen, oh miracle, més lògiques, i emprenya una mica menys haver de resseguir-les. Els semàfors són menys concorreguts, i com que hi ha menys trànsit, els ciclistes tempten la sort més del que ja fan habitualment en creuar-los en vermell. Entre Fabra i Puig i el carrer Aragó trobo tres grups de sindicalistes, de no més de nou o deu persones cadascun, que caminen per les voreres de la Meridiana, en una o altra direcció. Tots porten pancartes cridant a la vaga i contra el Gobierno, però caminen estranyament silenciosos. Només en un dels grups, durant una breu estona, han cridat consignes vaguistes, en castellà.

He passat per davant d’un edifici de la Telefònica, i la porta estava bloquejada per una gran pancarta. Un piquet (suposo que les quatre persones que seien a la vorera amb cerveses a la mà són un piquet) feien guàrdia al davant, amb aire rialler. Ni espurna de conflicte. L’escena l’he vist repetida només en un altre edifici que, per l’aspecte, devia ser una fàbrica d’alguna cosa que no he sabut identificar. Però l’ambient i l’actitud eren calcades als de la gent de Telefónica.

Què és una vaga? La prova de foc consisteix a explicar-ho a un infant. Ahir al vespre vaig pescar un parell de minuts de l’Infocat, aquest informatiu adreçat a menuts i adolescents, quan explicaven de forma didàctica què és una vaga i què es reivindica, en concret, en la d’avui. Excel·lent; fins i tot ho vaig entendre jo. I vaig pensar, ho sento, que els de l’Infocat s’expliquen sobre aquesta qüestió infinitament millor que els líders sindicals espanyols, que pronuncien discursos inintel·ligibles. Són inintel·ligibles o bé perquè s’empesquen giragonses argumentals incomprensibles, o bé perquè són tan simples i usen consignes tan barroeres que dubtes si realment hi ha raons sòlides darrera del seu aspecte iracund.

Ep, i no dubto pas que n’hi ha, de raons sòlides. Dic, només, que als líders sindicals del país els caldria un curs accelerat d’oratòria i un altre de tècniques de comunicació.

L’Eixample està més animat. Durant un parell o tres de cruïlles, fins i tot penso que no sembla pas que estiguem en vaga. Ves per on. En canvi, quan arribo a la Plaça de Catalunya, l’impacte és sever. Està buida. Literalment. Els edificis de la vorera de dalt estan arrebossats de pancartes i cartelleria obrerista i en algun punt trobo piles d’octavetes mal repartides. I quan enfilo la Rambla, l’ambient és tristot. Fa una setmana gairebé em barallava amb els turistes per veure, una mica més avall de Canaletes, els gegants de la Mercè, i ara agrairia alguna personeta més per esquivar-la amb la bici. Per distreure el meu itinerari. Em sembla que mai no he baixat Rambla avall a tanta velocitat com avui. He de dir, però, que al voltant de l’estàtua de Colom l’ambient turistoïde és el de cada dia. I això que  ha refrescat un mica.

En fi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: