Estat de la qüestió

Han passat les festes de la Mercè i em deixen bones sensacions. No vaig faltar a la passejada de gegants , que van cometre la temeritat de creuar la Rambla, desafiant la quotidiana massa de turistes, poc interessats en la cultura tradicional; vaig veure per primera vegada espectacles multitudinaris al Canòdrom, fent lluir el futur Centre d’Art de Barcelona; hem comprovat com es consoliden espais de festa i expressió artística com la Ciutadella, la cantonada Damm i el castell de Montjuïc. I, a més, Joan Margarit ens va regalar un pregó esplèndid, un pregó que va fer allò que han de fer tots els pregons dignes de ser llegits i escoltats: emprenyar els qui l’han encarregat.

I demà passat, la vaga general. Jo no veig ambient de vaga, per molt que a la televisió s’entestin a no parlar d’altra cosa. En el meu entorn allò més significatiu són els càlculs logístics. La gent tem que els serveis mínims dels transports públics els deixin penjats, i la majoria d’escoles demanen als pares, sense gaire dissimul, que es quedin els marrecs a casa, per si de cas.

Van sovintejant els actes electorals, aixecant paulatinament però de forma inexorable el to de la bronca, cosa que ens fa tèmer que els quinze dies de campanya estricta es converteixin en una autèntica carnisseria verbal. Ja tenim sobre la taula la batalla lingüística, escaramusses (està ben dit, això?) sobre la immigració i discussions sobre els sexe dels àngels… ai, perdó, volia sobre el sexe dels bous. O sigui, que molta bronca, però cap contingut substancial. Certament, aquestes eleccions poden arribar a ser transcendentals, però la raó de tanta transcendència no serà pas l’enginy dels polítics ni les  noves idees que de les seves propostes es puguin desprendre. Fa la sensació que tot està dit ja des de fa molts mesos.

I tanquem la legislatura parlamentària amb els bous blindats. Els bous blindats. Està bé. Se m’acut que si Catalunya arriba alguna dia, efectivament, a ser independent, podria plantejar-se, com a aportació nostrada a la indústria bèlica internacional, la construcció d’aparells de guerra tot-terreny (em sembla que en diuen carros de combat) anomenats Bous Blindats. Com tot instrument de guerra, la seva funció seria matar, però ho farien de manera incruenta: matarien d’avorriment.

Mmmm. No sé si la incursió que acabo de fer al món del sarcasme m’ha quedat prou lluïda. Temo que no. En tot cas, sumeu la meva mediocritat a la mediocritat general imperant. Ei, exceptuant en Joan Margarit, que al costat dels gegants de tota la vida de la Mercè i d’una bona colla d’espectacles que hem pogut veure són, darrerament, les úniques expressions públiques d’excel·lència del país!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: