A propòsit d’Ara

Aquest cap de setmana vaig sentir a Catalunya Ràdio una entrevista de circumstàncies a Carles Capdevila, el director del futur diari Ara. Com a excusa informativa usaven la convocatòria d’una prova multitudinària a un miler d’aspirants a treballar al nou rotatiu, i li feien preguntes d’escàs interès al voltant de la responsabilitat d’avaluar tants joves professionals. Com de passada, però, li van demanar també si creia que el públic al qual s’adreçaria el nou mitjà de comunicació eren els assistents a la manifestació del 10 de juliol. Capdevila va dir que sí, però a mi em va semblar que ho feia amb poc convenciment, com si en el mateix moment de la pregunta s’adonés que era una manera fàcil i entenedora de plantejar-ho. L’entrevisteta es va acabar sense pena ni glòria, de forma simpàtica, en l’habitual estil de Capdevila. Però aquella resposta ambigua em va deixar ganes de pensar-hi una estona.

A la manifestació del 10 de juliol hi va anar molta gent, certament. I la immensa majoria, és clar, es devien considerar catalanistes. Probablement una part també majoritària s’autodefinirien com a nacionalistes, i un gruix considerable dels assistents optaven decididament per l’indepedentisme. Però aquesta és una anàlisi lleugera, gairebé tramposa, si m’apureu. No sabem en quins percentatges hi eren representats uns i altres, i entre el blanc i el negre, les escales del gris són gairebé infinites. Allí hi havia gent de tots els colors polítics i defensors també de posicions ideològiques diverses. El mínim comú que els ajuntava en el memorable esdeveniment era remarcable, és clar, però amb tota seguretat les diferències eren superlatives en molts àmbits. De fet, és justament per aquesta capacitat d’unir gent d’ambicions i posicions tan diverses el que va fer merèixer a la manifestació el qualificiatiu d’històrica.

Per tot plegat, dir que el públic objectiu d’un nou mitjà són els assistents a la  manifestació, és dir molt poca cosa. Gairebé res, de fet. Consisteix, essencialment, en un exercici d’ambigüitat colossal. Podria ser, de fet, que la pregunta pressumptament enginyosa de la periodista fos contestada amb una certa indolència i que la resposta, per tant, fos també una mica de circumstàncies. És per això que intento esbrinar alguna cosa.

En el web de presentació i de pressumpte seguiment del procés de creació del diari, en un apartat de preguntes més freqüents es respon a l’interrogant sobre la ideologia del diari de  dues maneres: la primera, remetent el lector al manifest fundacional; la segona, basant la posició ideològica del mitjà en el recorregut i trajectòria de les persones que n’han esdevingut promotors.

Anem a pams. En el manifest fundacional no hi ha res que puguem atribuir a un posicionament ideològic. S’hi parla de conceptes comunicacionals molt genèrics, es fa al·lusió a la tecnologia, a les xarxes socials i la voluntat de donar protagonisme a una hipotètica comunitat de lectors. S’esmenten reptes que té plantejats el món del periodisme, i s’afirma que justament en un moment de crisi és quan cal fer apostes agosarades. Quan parlen del públic a què volen adreçar-se relacionen algun dels col·lectius que ells entenen que són els més dinàmics de la societat (m’ha fet una especial gràcia que parlin específicament també dels educadors en el lleure).  Fins aquí, ni un gram d’ideologia; ens parlen d’objectius absolutament transversals, compartibles per qualsevol posició ideològica de les que avui es disputen els escons del parlament sense fer-ne grinyolar la coherència; ens parlen també de reptes i posicionaments periodístics que podrien firmar sense pensar-s’hi dues vegades tots els mitjans que avui estan en actiu. Poques pistes ens donen fins aquí, així doncs.

Després, però, es refereixen a la situació política. Venen a dir, essencialment, que avui estan en qüestió els grans paràmetres instaurats al país des de la transició. És a dir, que estem en un moment de canvi. Però no ens diu res de la direcció que previsiblement prendran aquests canvis, ni de la direcció que ells voldrien que prenguessin. Al·lusions lleugeres al context europeu i novament presència de la crisi, aquest cop econòmica, que, és clar, tot ho condiciona. A la fi, com a gran conclusió, ens queda clar que volen convertir l’Ara en un referent informatiu des de l’òptica catalana, en temps de crisi i transformacions. És remarcable que en cap moment del manifest no es parli de nació, ni de nacionalisme, ni de catalanisme, ni de Catalunya com a poble… No dic que ho hagin de fer; només senyalo que, de fet, no es mullen en res de substancial. I hauríem de deixar escrit, és clar, que sobta força que un mitjà que (ni que sigui de passada) afirma que busca el seu públic potencial entre els assistents a la mani del 10 de juliol, no faci esment, ni metafòricament, al fet nacional ni, ai las!, a l’autogovern.

El segon argument que usen per explicar la seva posició ideològica és el recorregut i trajectòria dels impulsors, inversors, accionistes. I aquí és on, probablement, s’observa amb major sorpresa la complexitat (o la irresistible simplicitat) de l’operació. Els promotors són gent completament heterogènia. Esquerranosos, conservadors sense matisos, gent de centre,  personatges nacionalment implicadíssims i d’altres que passen de puntetes peer la qüestió identitària, gent d’ordre, gent esvalotada, empresaris seriosos, empresaris que aspiren a semblar seriosos, empresaris que definitivament no són seriosos… Si de les trajectòries dels suports del  nou diari hem de treure una conclusió, la conclusió és justament que no hi ha norma. O no hi ha ideologia o hi són totes; dos extrems que, com gairebé sempre, venen a dir més o menys el mateix.

Consti que no estic criticant el projecte del diari; em limito a constatar, simplement, que no sé de quin peu calça i que ells no fan cap esforç especialment rellevant per explicar-ho. Falten encara  força dies per tal que la seva aparició es faci una realitat. I en el web prometen que a mitjan octubre en sabrem format, seccions, continguts, estil… Això, previsiblement, ens orientarà una mica més.

Per rematar aquest cúmul d’impressions, constato dues coses que em semblen també interessants.  En una conversa amb una persona molt ben informada sobre el món editorial i comunicacional del país, m’explica, segons els seu parer, quins són els pressupòsits sobre els que s’aixeca el projecte.

El quid de la qüestió, segons aqueta persona, radica en la voluntat d’aixecar un diari autènticament de referència per al país, i en llengua catalana. Amb una voluntat de transversalitat important, però amb complicitat crítica amb el poder. Em diuen, literalment, que s’hauria de tractar d’una mena de La Vanguardia en català. N’hi ha que pensen que La Vanguardia mai no acabarà de fer l’aposta del canvi de llengua o de la traducció (més probable, en tot cas, això segon), i n’hi ha d’altres que creuen que això passarà amb un futur Govern en mans de CiU, que facilitaria els suports necessaris per a l’operació econòmica. Per a la primera opció, l’Ara seria el diari que compliria la missió que La Vanguardia no acabaria mai de complir; per a la segona opció, l’Ara hauria de sortir ara (ara, ara, ara), ràpidament, per arribar a obtenir un avantatge suficient davant de La Vanguardia, en previsió que el rotatiu dels Godó fes realitat la seva particular operació en algun moment d’un futur no gaire llunyà. Interessants totes dues idees.

Però n’hi ha més. Semblaria que el projecte Ara es desencadena definitivament quan l’Avui canvia de mans. La compra de l’històric rotatiu per part de la gent d’Hermes, conspicus i peculiars editors d’El Punt, estaria precipitant l’Avui a una mena de mort lenta, ja sigui perquè no hi hagués viabilitat econòmica real, ja fos perquè la subsistència hagués de passar per un nivell de precarietat i de buidatge de tot allò que històricament i ideològicament havia representat el rotatiu. En tot cas, hi hauria una desconfiança fortíssima en el projecte d’El Punt, fins a l’extrem de considerar-lo irrellevant, o gairebé. No em fa gràcia, aquesta teoria, què voleu que us digui.

Segons tot aquest muntatge teòric, per tant, també es voldria que l’Ara ocupés l’espai comunicacional defensat fins al moment per l’Avui. La meva pregunta és: ocupar l’espai de l’Avui i pretendre ser el diari de referència per al conjunt del país no són voluntats contradictòries? L’Avui ha sigut mai el diari de referència per al pais?

La darrera idea que voldria transmetre és allò que probablement em resulta més interessant de tota l’operació que està en marxa; em refereixo als múltiples suports periodístics que està  rebent el projecte. Entre els  noms  rellevants que li fan costat veig molta gent d’un cert prestigi professional, en termes generals ben valorats i amb una notorietat pública gens menyspreable. Però amb alguns matisos interessants. Veig que, en termes generals, són gent d’una elevada consciència nacional que han mirat de fer-la compatible amb l’exercici de la pràctica periodística, però veig també que són gent que, amb excepcions, no han fet apostes fortes o clares des del punt de vista ideològic i, si  m’apureu, estratègic (s’han mullat mai públicament sobre la possibilitat de la independència?). Són, per tant, gent bona des del punt de vista professional, constrastats des del punt de vista nacional, però amb algun grau d’ambigüitat que ens permet observar amb suspens els seus moviments i opinions. Molts d’ells, d’altra banda, són persones que, sense qüestionar la vàlua professional, han sortit d’algun dels mitjans en què treballaven en situació, diguem-ne, de poca entesa amb el mitjà. Hi ha en la ment d’aquests professionals un model de mitjà que no els han deixat desenvolupar fins ara i que aspiren, potser, a desenvolupar des de l’Ara?

Noteu que en totes les meves observacions apareix, en un moment o altre, la paraula ambigüitat. És ambigua la proposta ideològica? És ambigu el model periodístic? És ambigu el posicionament en el mercat de la comunicació català? És ambigu el plantejament nacional? És ambigua la posició dels periodistes que fan costat al projecte? En termes generals, és sempre ambigu aquell que juga a totes les cartes. Però el que juga a totes les cartes no fa cap aposta. Es pot guanyar, sense apostar?

Mato aquí, de moment, les meves elucubracions que, de fet, no són altra cosa que un intent de posar sobre la taula el munt d’impressions que durant els darrers dies m’han arribat al voltant del futur Ara. No tanco, per tant, cap judici definitiu. Miro i observo, encuriosit i expectant, la descomunal i apassionant empresa d’aixecar des de zero un nou projecte periodístic.

3 Comments

Add yours →

  1. Molt interessant les teves reflexions. Temps al temps, oi?

    Salut

    M'agrada

  2. Oi.

    M'agrada

  3. Som molts els que estem encuriosits pel projecte. Actualment la gent de l’ARA estan tancant 30 presentacions pel territori. Una d’elles a la Biblioteca de Palafrugell, on treballo. Segurament dissabte 13 ‘octubre al matí.
    Gràcies per les teves reflexions.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: