Tota una generació

Remarcable, sens dubte, és l’afirmació del President Montilla quan va dir ahir, en anunciar la data de les properes eleccions, que el seu resultat decidirà el camí que ha de seguir Catalunya “en tota una generació”. Certament, bona part del debat polític dels darrers temps va molt més enllà de les concrecions d’un hipotètic programa de govern i es planteja en termes de projecte de país. Però també és cert que els esdeveniments dels darrers mesos (anys, potser?) obren la porta a infinitat d’interrogants que habitualment es responen amb ambigüitats, promeses vagues, declaracions d’intencions o, senzillament, no es responen. Vull dir que els líders polítics actuals tenen serioses dificultats per transmetre missatges que connectin i transmetin idees concretes als ciutadans o, en sentit contrari, que no saben com fer-s’ho per recollir els anhels que la societat civil expressa amb tossuda insistència i de mil maneres diverses. Així les coses, l’afirmació del President em suscita un seguit de preguntes.

A quina generació es refereix el President Montilla? Consulto al DIEC, i en la definició de generació hi llegeixo: “Conjunt de les persones que viuen en una mateixa època, dins un mateix període de temps.” A quina època es refereix, el President? A l’actual o a alguna d’un futur més o menys immediat? És a dir, el resultat d’aquestes eleccions serà decisiu per a mi o per als meus fills? I, en tot cas, quan comença i quan s’acaba, aquesta generació? Parlem de la generació que podem ubicar en els propers 10 anys? O en 50? D’aquí a 100 anys encara ens referirem a la mateixa generació? Mmmm. Una mica més de precisió hauria estat bé.

En canvi, si obvio la definició del DIEC i penso que la generació al·ludida no fa referència a la totalitat de la població de Catalunya sinó a una part, potser podríem arribar a la conclusió que el President es refereix a l’actual generació de polítics. Sento a parlar insistentment de falta de lideratge (en totes les direccions ideològiques possibles) i de desafecció política (és a dir, de desafecció amb els polítics). Potser les properes eleccions suposaran un tomb en l’actitud, tarannà o idees de tota l’actual generació de polítics? O bé els jubilarem i renovarem la generació?  O, tercera opció, hi haurem de conviure fins que la generació s’extingeixi biològicament? I en aquest darrer cas, quina edat tenen ara els ciutadans que tindran l’oportunitat d’integrar la futura generació de polítics? Posem que els infants que avui tenen cinc anys seran d’aquí a vint anys, quan en tinguin vint-i-cinc, els que ja podran anunciar que són una generació renovada? Potser la frontera la podem fixar simplement en els 18 anys. És a dir, aquells que votarem enguany no servim ja per considerar que podem, potencialment, renovar l’actual generació de polítics? Haurem d’observar i avaluar les potencialitats dels nois i noies de disset anys per avall per aventurar el nostre futur? N’hi haurà prou, o el reciclatge haurà de ser major?

Tinc la sensació que la paraula generació té massa riscos de ser usada com a comodí. Tant pel President Montilla, que és qui l’ha usada en aquesta ocasió, com per qualsevol dels seus oponents (fins i tot companys) polítics, un instrument més de l’ambigüitat amb què es responen a la majoria d’interrogants que tenim plantejats.

Jo, modest en la meves pretensions predictives, penso que, efectivament, les eleccions del proper 28 de novembre son importants, és clar. Però no més que les de fa quatre anys. I probablement tindran el mateix nivell de transcendència que les que haurem d’afrontar (si és que cap crisi d’un govern encara no existent no ho canvia) d’aquí a quatre anys més. Si pensés el contrari voldria dir que no confio en la base democràtica que em diu que cada quatre anys podem canviar els governants. De vegades, la obvietat és la única resposta raonable: les eleccions seran molt importants per als propers quatre anys.

Allò que realment té la possibilitat de ser transcendent és el discurs i el projecte dels polítics si té fonament teòric, si es recolza en la societat civil, si és lliure d’interessos sectorials, si manté oberts els canals de comunicació amb el seu entorn, si no és deutor de tutelatges econòmics, si és ideològicament clar, si recull la tradició política del país, si no s’encalla en els passadissos dels aparells endogàmics…. És a dir, allò que pot arribar a ser transcendent i, per tant, definir l’esdevenidor de tota una generació (sigui quina sigui la concepció que tinguem del terme), no és pas el resultat d’unes eleccions sinó un projecte polític a llarg termini. Aquesta hauria de ser la prioritat dels partits polítics, i no tant l’obtenció de resultats immediats. I, vist així, potser aquestes eleccions podrien servir per veure si els electors consideren que alguna de les forces polítiques que aspiren a governar s’ho planteja en aquests termes. Si alguna de les forces polítiques té, efectivament, projecte. Projecte per a tota una generació.

La desvetllarem, aquesta incògnita, el 28 de novembre?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: