Somnis reals

Vaig al cinema a veure Origen (Inception, en la versió original) sense tenir pràcticament cap referència prèvia, a banda de conèixer una mica Leonardo DiCaprio i no gaire Cristopher Nolan. Com gairebé sempre, l’absència de prejudicis és una bona companya per al consum cultural, perquè t’enfrontes en estat virginal als impactes que intenten seduir-te. I, certament, de la pel·lícula em sedueixen la història en si mateixa, la idea del joc amb la ment i el subconscient, la presència escènica de DiCaprio que, ves per on, cada cop s’assembla més a un actor de veritat, el ritme general del guió, que és àgil i frenètic a estones, però que té la virtut d’enganxar-te, impedir que t’avorreixis i mantenir un grau certament elevat de tensió durant tota la durada del film i, finalment, els jocs visuals i estètics que en tres o quatre moments de la pel·lícula esdevenen realment suggerents. Fins aquí la seducció. Més detall requereix, en canvi, explicar els aspectes del film que deceben.

Obviaré els típics comentaris o discussions sobre si és o no la millor pel·lícula de l’any, o de l’estiu, si és el millor treball de Nolan, si recorda o no Matrix o el Batman del mateix director, si DiCaprio es repeteix en el tipus de personatge que encarna, si… això deixem-ho per als comentaris que busquen publicitat i difusió fàcil. Sí que cal remarcar, en canvi, que una bona història i una bona idea queden certament limitats en la pel·lícula per un ús poc destre dels continguts i a estones poc oportú dels recursos tècnics. Sembla clar que Nolan intenta fer comercial una història complexa i rica, i que intenta fer presents certes reflexions sobre el nostre món interior sense deixar de ser atractiu per al gran públic. L’esforç és d’agrair, però els resultats són decebedors durant algun passatge de la pel·lícula.

Per començar, cal deixar clar que la tècnica bàsica per acostar-nos a la comercialitat és l’acció. Persecucions, bufetades, trets i explosions. És fins a cert punt sorprenent com en una mateixa pel·lícula es mostren escenes gairebé genials com les baralles amb gravetat zero, les transformacions arquitectòniques de Paris i efectes visuals d’una extraordinària bellesa, amb escenes de violència simplota i gratuïta, que en alguns moments (ai, quin mal que fa dir-ho!), ens recorden subproductes de l’estil Steven Seagal, passats pel tamís estètic de la màxima modernitat. La persecució en els carrers d’una ciutat africana és supèrflua i mal executada, fent vici de l’ús de la càmera subjectiva, que varia tantes vegades i tant de pressa el punt de vista de l’espectador que permet camuflar qualsevol discontinuïtat física en l’acció. El mateix passa amb la successió d’escenes d’acció en un entorn alpí, en una construcció d’aspecte futurista envoltada de cims, neu, i amb un exèrcit de “dolents” equipats com a comandos militars d’alta muntanya. No deixa de ser una batalleta fora de context que usa els recursos més simples per mantenir el ritme d’acció, en contrast amb les evolucions i equilibris en gravetat zero, d’un preciosisme exquisit i amb un efecte visual i estètic que se situa entre els millors valors de la pel·lícula. S’alternen moments brillants amb escenes de lluita vulgar que s’empara en armes de foc sofisticades que maten sempre els “dolents” i respecten indefectiblement els “bons”, com si fèssim una regressió a les seqüeles més tristotes de Rambo. Estem parlant de somnis, de dimensions oníriques de la realitat, d’influir subtilment en la ment dels altres, i el nexe entre una idea i altra són les bufetades i les habilitats pugilístiques d’estil oriental. Com a recurs, és francament mediocre.

Parlem del guió. Està, en termes generals, bé, perquè finta entre arguments de gran complexitat, la necessitat d’oferir respostes relativament entenedores, i la voluntat de mantenir un ritme frenètic durant tot el film. Aconsegueix el seu objectiu, però no hi excel·leix. Cap al final de la pel·lícula, la necessitat de trobar sortida al laberint fa que es forcin solucions que desentonen amb alguna de les explicacions que s’ha anat donant a la trama. El conjunt no pateix en excés, però si afinem descobrim incoherències argumentals. L’altre problema és que una de les virtuts, l’alt ritme narratiu que es manté durant tot el film, descalça la possibilitat de construir personatges creïbles i mínimament treballats. Com que les oportunitats de conèixer els personatges d’una manera reflexiva són mínimes, cal que els actors tinguin una capacitat expressiva i comunicadora excepcional. De tot el repartiment, només DiCaprio s’acosta a aquesta qualitat. Aquest actor, pel qual no tinc cap simpatia especial (més aviat el contrari), comença a fer una selecció realment interessant dels films que interpreta, i està construint una personalitat interpretativa pròpia. En molts moments és ja capaç de transmetre aquella estranya i gairebé inexplicable qualitat que consisteix a omplir la pantalla amb la seva simple presència. Dona sentit a les escenes amb gestos mínims i transmet sensacions amb relativa facilitat. És cert que vam arribar a odiar el noiet pla i simplot de Titanic, però hem de reconèixer que l’home està aprenent l’ofici.

L’altra peça interpretativa que hauria de ser fonamental per al transcurs de la pel·lícula és la que queda en mans de Marion Cotillard, però tot i que s’intueixen maneres, no hi ha a penes oportunitat d’assaborir-les. El seu personatge, autèntic desllorigador de la trama és, sense ser dolent, insuficient; hi trobem a faltar major protagonisme i oportunitats per descobrir-ne els matisos.

El segon personatge femení del film té la missió de convertir-se en element conductor de la història perquè a través d’ella anem descobrint els secrets que el protagonista vol mantenir en l’opacitat, i és també la persona que ens acompanya en l’aprenentatge del món oníric. Però l’Ellen Page que ens va enamorar a Juno és aquí un personatge poc creïble, excessivament esquemàtic, que incorpora amb massa rapidesa els elements clau que ens permeten entendre la història. No tenim temps d’assimilar les respostes de la mateixa manera que no tenim temps de creure’ns que el seu personatgte té capacitat suficient per fer-ho.

De Tom Hardy, Joseph Gordon-Levitt, Ken Watanabe i Cillian Murphy el millor que podem dir és que són eficaços, creïbles en els seus papers d’experts en alguna cosa necessària per a fer florir les meravelles de l’argument i que, segurament, estan cridats a encapçalar repartiments en futures pel·lícules. Pura anèdocta és la presència de Michael Caine, reclam per a incauts.

No vull tancar aquest text sense deixar constància de dos elements que poden ser ben reveladors de l’impacte que pot arribar a tenir el film en l’espectador. El primer fa referència a la qualitat tècnica del doblatge, que és fluixeta. Per començar, els accents estranys que s’atribueixen a  Marion Cotillard i a Ken Watanabe caricaturitzen els seus personatges i, el pitjor de tot, dificulten la comprensió dels seus textos. Però no s’acaben aquí els problemes, perquè el pèssim equilibri entre el volum de la banda sonora i els diàlegs ens deixa a mitges en la comprensió dels seus continguts. És desesperant l’esforç necessari per intentar entendre el sentit d’algunes frases clau per a seguir el fil argumental de la pel·lícula, que queden camuflades entre entonacions i accents forçats i ocultes sota la preponderància excessiva dels efectes sonors i musicals.

El segon element que vull destacar té a veure el concepte mateix del film. Vaig anar al cinema acompanyat, entre d’altres, d’una parella d’amics que són psicòlegs i que, per tant, estan familiaritzats amb alguns dels conceptes amb què juga la trama. Em deien que els somnis que es descriuen en la pel·lícula són, de fet, pures transposicions de la realitat. És a dir, que es tracta d’històries dintre d’una altra història però amb una intenció completament realista. No hi ha diferència entre la manera com s’explica la realitat i com s’explica el somni. El món oníric ha estat sempre suggeridor de realitats paral·leles que transgredeixen les lleis físiques, que distorsionen la lògica, que juguen amb les percepcions, que fan del surrealisme una eina d’ús comú. Tots aquests elements poden ser instruments potentíssims al servei de la creativitat, portes d’entrada a construccions artístiques que enriqueixin qualsevol producte cultural, que revolucionin, com a mínim, la forma i l’estètica i, en la seva màxima capacitat, el sentit mateix  de l’0bra creada. Però Origen no en fa cap ús. Obvia tot aquest potencial i s’agafa només als referents físics realistes. Construeix somnis amb la mateixa materia prima que construeix realitat. Aquesta decisió podria ser entesa com una aposta concreta per un discurs conceptual, però jo crec que no és altra cosa que expressió de la limitació artística dels seus creadors.

Però no vull acabar aquest text amb un missatge netament negatiu. Em vaig divertir veient la pel·lícula. És interessant, és suggeridora, és eficaç, està ben feta. Si bé és una llàstima que no aprofiti tots els potencials i recursos que són a tocar de la mà del director, cal establir que és un bon producte, i que val la pena consumir-lo. I, si pot ser, fer un ús creatiu del seu consum per intentar anar més enllà d’allò concret que ens explica la pel·lícula, per iniciar un viatgte personal a partir dels seus pressupòsits bàsics. L’inici d’aquest viatge bé podria ser la primera conversa després de veure el film, prenent una copa en bona companyia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: