Pins, roques i aigua

Establim una mena de rectangle sobre el mapa entre els pobles de Bronchales, Orihuela del Tremedal, Griegos i Calomarde i en recorrem tots els racons, des de totes les direccions possibles. Venim del pla de Teruel, sec i agrest, puntejat de petits pobles que exclouen tota vida mentre el sol inclement cau sobre els seus terrats, i sobtadament entrem en una zona verda, fresca i humida, a tocar de les províncies de Guadalajara i Cuenca. El canvi no admet transició i el visitant novell se sorprén pel contrast. Boscos esxtensíssims de pins cobreixen d’un verd intens tota una zona de la Sierra de Albarracín que, vista des de l’aire, deu ser com una mena d’oasi gegantí, envoltat de planes d’aspecte desèrtic. En pocs quilòmetres trovaríem el naixement dels rius Tajo, del Cuervo i del Guadalaviar, i entre les seves conques incipients i infinitud de rierols i petits afluents es construeix una xarxa humida que ofereix múltiples sorpreses.

L’orografia ha estat modelada de forma capriciosa pel curs d’aquests rius, i la ruta en cotxe va superant de forma alterna el pas per congostos (barrancos, en diuen aquí) esfereidors, planes aptes per al cultiu de cereals i pinedes extraordinàries. Quan entres a Bronchales, un rètol et recorda que el paratge forma part de la xarxa Pinares de España, i el seu entorn és probablement el que explica més i millor les característiques generals del sistema muntanyenc de los Montes Universales: pins, roques i aigua.

Circular en cotxe per les carreteres que creuen les pinedes es una experiència plaent, però quan quan deixes el vehicle i les trepitges directament, les sensacions es multipliquen. El sotabosc clar i net et mostra la sorprenent densitat dels pins i, en alguns punts, l’extraordinària alçada dels arbres. Gairebé arreu hi ha una estora de pinyes i branquillons secs i sovintegen els rastres i pistes de la fauna. Tothom ens adverteix que hem de conduir amb precaució per les carreteres de la zona, perquè en qualsevol moment un cèrvol de grans dimensions pot creuar-les de forma sobtada. La topada seria, no cal dir-ho, fatal per a l’animal, però el risc per al vehicle no és menor. Els animals baixen fins als camps de cereals que envolten alguns trams de carretera per alimentar-se, i ho fan sobretot a l’hora foscant o de matinada. No tardarem a comprovar que no hi ha exageració en l’advertiment: prop de Villar del Cobo dos cèrvols joves salten a grans gambades per damunt de l’asfalt i s’enfilen rostos amunt. Prop del mateix poble, enfilem la vora del Barranco Hondo, per damunt del qual planen tres o quatre voltors. La fi d’aquesta ruta ens duu a Tramacastilla, que transforma la sequedat dura i inhòspita dels barrancs en un autèntic jardí de verdor, tot resseguint el curs del riu Guadalaviar.

Un carretera justeta ens enfila fins a la Muela de San Juan, que acull una petita pista d’esquí de fons. Des del seu cim es contempla una de les panoràmiques més belles de la zona, amb el poble de Griegos just al seu peu. Conta una llegenda que a les estribacions septentrionals  de la Muela, mirant cap a Cuenca, hi havia en l’antigor una magnífica i rica ciutat que fou devastada i destruïda pels moros. Un dels seus capitostos, Aben Jair, va robar-ne la joia senyera, un brau d’or, i la va enterrar en algun lloc d’aquest paratge. El mite explica que el dia que algú retrobi la joia, la ciutat reneixerà i recuperarà tot el seu esplendor.

Els habitants de la zona són, en termes generals, amables. Són rudes, i et fan saber la seva voluntat de bona acollida amb exclamacions atronadores i una potència de veu que sembla gairebé genètica. Aquesta trama de pobles s’ha convertit en un destí turístic modest, sense aglomeracions, tranquil. La gent, per tant, està acostumada a rebre visitants, i la seva economia s’hi va adaptant progressivament. Però el ritme de visites, encara baix, no ha acabat de convertir en un hàbit la convivència amb els foranis, sobretot als pobles més menuts. Quan hi transites ets objecte de totes les mirades i tothom és immediatament conscient que no ets del país i que tampoc no ets un dels estiuejants habituals. Aquest darrer grup el constitueixen gairebé en exclusiva els valencians. Amb poc més de dues hores, des de la major part de zones del País Valencià et pots plantar a la Sierra de Albarracín, i això ha convertit aquesta contrada, ja de forma tradicional, des de molts anys enrera, en un destí adequat per al descans. Algú ha dit, exagerant, és clar, que aquesta sierra és alguna cosa així com la Suïsa dels valencians.

Mentre omplim les cantimplores en una de les innombrables fonts del territori, una família sencera de València ciutat ens ho explica amb detall i amabilitat. Ens pregunten si som de Barcelona perquè ho dedueixen pel nostre català. Se sorprenen que, tenint el Pirineu a prop, baixem fins aquí. Els diem que no només busquem descans, sinó també conèixer llocs i gent, i la resposta sembla que els plau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: