Bronchales

Divendres aterravem a Barcelona en un vol provinent de Paris, i el diumenge ens endinsem a la Sierra de Albarracín, Teruel profund, buscant tranquil·litat i natura. Recuperarem la vida del campista de muntanya i mirarem de posar uns quants quilòmetres sota la sola de les nostres botes, camp a través. Amb una mica de sort, els nostres mòbils es quedaran sense cobertura, i no aspiro a res més que a una connexió wifi que em permeti deixar mínima constància del periple.

Arribem al voltant de les sis de la tarda a la zona d’acampada controlada Las Corralizas, en el terme de Bronchales, al cor dels Montes Universales, punt de partida per innombrables sortides i rutes per la Sierra de Albarracín. Ens acullen amb la màxima amabilitat i ens informen de les rutes bàsiques i dels serveis al nostre abast. La propietat és municipal, i miren de simular l’acampada lliure en una pineda espectacular, sota ombra permanent (imprescindible per sobreviure al sol inclement de Teruel) i amb els serveis mínims, justos però adequats. Comencem el muntatge de la tenda i redescombrim les dificultats que ja vam tenir la última vegada que ens hi vam posar: quin pal primer, amb quin vent i quin ganxo, en quina direcció, amb quina tensió i amb quin ordre abordem cada passa? Ho anem descobrint amb parsimònia, pel sistema universal de l’assaig-error… fins que es posa a ploure. Ja hi som. Trona i llampega. Tenim el temps just per tal que s’aguanti l’estructura i els nens puguin entrar-hi i posar-se a aixopluc. Però a partir d’ara tot és una cursa contra rellotge, xop com un ànec, amb la foscor que comença a regnar i afegeix un grau més de dificultat a l’operació. D’esquitllentes sentim que uns veïns de tenda, una parella de valencians joves, es refereixen a nosaltres. Ell diu, més o menys, que ho tenim cru. Ella li diu al seu company que ens ajudi. Però aquí ja no hi ha resposta. La solidaritat campista està feta per a uns altres protagonistes. A la fi, però, aconseguim muntar la tenda, amb evidents imperfeccions, amb petites acumulacions d’aigua en un punt concret del sostre, que fa una mica de bassa a causa d’un mal càlcul (càlcul?) de tensions. Cada quart d’hora, més o menys, espolsem l’aigua, i aquí s’ha acabat el problema. Plourà tota la nit, sense intensitat, però emprenyant cosa de no dir. Muntem el llum de gas, inflem els matalassos i organitzem la vida campista amb un impermeable com a instument fonamental, i amb curses repetides de la tenda al cotxe per posar odre en tots els estris necessaris. Una taula rústicament organitzada a l’interior de la tenda, i un fogonet que permet improvisar un arròs d’urgència. La nit, amenitzada pel continuat repicar de la pluja damunt de la lona, serà malgrat tot, plàcida i recomfortant.

Avui hem iniciat l’exploració del territori. Hem aterrat a Bronchales, un petit poble que s’erigeix en camp base de sortida per a la descoberta d’aquesta zona. Abans que res, ens hem d’aprovisionar. Una panaderia, una fruiteria, i una carnisseria. Ens dividim per anar per feina, però aquí el ritme és un altre. Totes les botigues són mínimes, i a dintre no hi caben més de tres clients a l’hora, i això encara si s’organitzen bé. A totes elles, per tant, hi ha cua al carrer. S’hi barregen els autòctons amb els excursionistes i, pel que deduïm, una nombrosa colònia de valencians que tenen el llogarret com a punt d’estiueig. El pa, excel·lent, el guarnim amb unes pastes de sucre que són per perdre el senderi. La fruita és també molt bona, tot i que aconseguir-la ens costa una mica més. La cua és llarga i propicia la tertúlia. Un senyor de dimensions descomunals, veu atronadora i aspecte malcarat, critica tot el que és viu des del tamboret que ha ocupat a la porta de la fruiteria. La setmana passada foren les festes patronals del poble, i es dediquen a malparlar de tots els actes, un per un. I rematen la repassada tot assegurant que el mític balneari que diu que fa mil anys que han de construir a la localitat no el veuran en vida. “Y eso que yo voy a vivir más de cien años!” diu el valencià monumental. Ens afegim a la conversa preguntant el nom que donen a les múltiples varietats de prunes que tenen a la venda, i hi ha serioses discrepàncies entre les clàudies, les verdes dulzonas, las amarillas i las de puño. Em confesso ignorant en el tema, però no amago la meva debilitat per ingerir totes les varietats. Comprovo no sense provocar volgudament la situació, que els valencians s’adrecen a nosaltres en castellà (amb un accent d’aquells d’acudit dolent), tot i que entre ells parlen en valencià i que han sentit perfectament que m’adreço als meus fills en català. Quan l’homenot marxa de la botiga s’acomiada amb un gruny acollit amb cordialitat per la resta de tertulians. Una senyora d’edat provecta acarona insistentment el meu fill petit, tot dient que anyora els seus nets i que bé ha de tocar alguna criatura. No puc pas dir que la voluntariosa senyora provoqui gaires alegries en el meu nano. Les minses parets de la botiga estan cobertes de rètols de reivindicació taurina, entre els que no falten celebracions de bous. En l’entorn proper hi ha diverses devesas en el quals es crien braus, diuen, de primera qualitat. Per un moment pateixo per si a algú se li acut encetar el tema de la prohibició de les corridas a Catalunya, però el tema no aflora, afortunadament. A la fi, marxem ben provistos d’una fruita excel·lent. Rematem l’aprovisionament amb embotits casolans que ens serveixen a la carnisseria i en el quals, ho comprobarem més tard, hi canten els àngels.

Amb la motxilla plena, per tant, encarem una jornada dedicada a patejar la Sierra de Albarracín.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: