Variacions

Diria que el món s’ha aturat. O potser m’he aturat jo. O potser és que estic més en marxa que mai i allò que vanament pensem que és el món queda aquests dies en segon terme. Ocult per la vida a la que ara dediquem la totalitat del nostre temps i que durant la resta de l’any aprofita només petites esquerdes i racons de la quotidianitat per fer-se present. I, és clar, no puc pas deixar de pensar que és aquesta vida plena la que de debó m’agrada. La que aporta un sentit real a tot plegat. Però no serà un miratge? No serà que el ritme necessari d’això que anomenem món ens enlluerna de tant en tant per mantenir-nos desperts? Com si ens situés una pastanaga ran de nas per mantenir viu el desig de plenitud? Sigui com sigui, he abastat la pastanaga i ara mateix la frueixo com si no n’hi hagués altra de millor. No n’estalvio ni un bocí perquè no sé si demà en prodré gaudir, sempre amb l’esperança que quan l’exhaureixi en trobaré una altra per seguir avançant.

I doncs, el món aturat i jo en marxa.