Aquest any… tampoc

Si hem de ser sincers, pocs confiàvem que a la fi fos possible aprovar la Llei Catalana de Polítiques de Joventut en aquesta legislatura. El procés ha estat tan llarg i arribàvem a la fi del període de sessions parlamentàries amb tan poc marge, que la majoria teníem coll avall que ens tocaria seguir esperant. Però un bon esprint final i no poca feina negociadora feia possible que en el darrer sospir, en això que anomenen ple escombra perquè acaba recollint les votacions de tots els temes pendents abans que ses  senyories marxin de vacances, s’aprovés finalment una llei llargament desitjada i reivindicada. Però no. Quan ningú no s’ho esperava i res no ho feia preveure, CiU ha enviat la norma al Consell de Garanties Estatutàries.

El desastre és majúscul. El simple tràmit realitzat fa impossible que la llei s’aprovi dintre d’aquesta legislatura, però no només això. Tota la feina realitzada fins ara decau i, sigui qui sigui que governi després de les properes eleccions autonòmiques, haurà d’iniciar tota la tramitació de bell nou, inclosa l’aprovació del Govern. Això en el benentès que els nous governants mantinguin la voluntat de fer una llei de joventut.

Fa més de sis anys que la llei balla entre procesos participatius de consulta, redaccions diverses i variades, retocs, esmenes, aturades per canvis de govern amb crisis incloses, reivindicacions sectorials… Però és que aquests sis anys no són altra cosa que la darrera etapa d’una llarga història de desesper, perquè després de 30 anys d’aplicació de polítiques de joventut sense norma ni regulació essencial, la urgència és gairebé desesperada.

Malgrat les mancances i la debilitat crònica de les polítiques de joventut, tot sovint menystingudes i sempre secundàries en l’ordre de prioritats de tots els governs, fins al moment havia funcionat una mena d’acord tàcit,  no formulat en veu alta, però força eficaç en la seva via pràctica, que les deixava al marge de la confrontació partidista. La política de joventut no farà guanyar ni perdre les eleccions a ningú, però en canvi requereix un elevat nivell d’acord polític perquè per definició afecta de forma transversal a nombroses (per no dir totes) àrees de govern. Que les polítiques de joventut subsisteixin, per tant, requereix que les forces polítiques arribin a acords bàsics. Per tot plegat, i malgrat les diferents orientacions socials que puguin tenir els partits polítics, el nivell de consens en la política de joventut havia estat elevat fins al moment. Les desavinences gairebé sempre trobaven espais de diàleg que generaven els mínims acords necessaris per no paral·litzar les mesures bàsiques. Però aquesta norma no escrita s’ha trencat.

La Llei Catalana de Polítiques de Joventut ha decaigut per un simple argument tècnic, sense cap dificultat greu d’acord en els seus continguts. Sembla que la dinàmica electoral ha causat ja la primera víctima. L’aturada de la llei no s’ha produit pel desacord de ningú; no hi ha hagut cap votació que qüestioni els seus continguts; ha estat simplement el resultat d’una típica maniobra parlamentària d’entorpiment o bloqueig. Tècnica parlamentària simplota. De poc nivell. Calia evitar que el Govern anotés al seu caseller una nova llei aprovada.

En fi. En el millor dels casos, no tindrem llei de joventut abans d’un o dos anys més. Algú pot pensar que no ve d’aquí. Altres pensem que s’han superat tots els límits raonables de paciència. Tots els agents que intervenen d’una manera o altra en les polítiques de joventut en són els principals perjudicats. No perquè l’aprovació de la llei hagués de suposar canvis inmediats en les seves condicions de treball o en les garanties tècniques dels seus projectes, sinó perquè, simplement, se’ls ha faltat al respecte.

Jo mateix vaig tenir l’oportunitat, quan era president de l’Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ), de parlar amb els representants de tots els partits polítics per demanar determinats continguts en la llei que en aquell moment s’estava redactant. Podíem estar més o menys d’acord en algun aspecte dels continguts, però ningú, en cap cas, no va posar en qüestió els seus aspectes centrals  ni l’evident i contundent necessitat de tirar-la endavant. Recentment, quan els companys que actualment dirigeixen  l’AcPpJ van poder comparèixer davant de la comissió parlamentària dedicada a treballar la llei, ningú no va posar en qüestió res fonamental i, és més, la  majoria de grups van demanar explícitament a l’entitat els seus punts de vista i majors precisions en les seves propostes, amb una actitud que, en termes generals, era ben constructiva per part de la totalitat de grups parlamentaris. Però el de l’AcPpJ és només un exemple dels múltiples agents implicats en les polítiques de joventut que ara estan inevitablement decebuts.

Amics, arriben les eleccions. Preparem-nos, perquè a partir d’ara tot s’hi val.

One Comment

Add yours →

  1. Completamentb d’acord, Pep. I no és la primera vegada que cito a El Perich en el teu blog, però no puc estar-me’n:

    “La Oposición acusa al gobierno de hacerlo mal. Y el Gobierno acusa de hacerlo mal a la Oposición. Lo más grave del caso es que ambos tienen razón”.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: