Inventari del desconcert

Malgrat la meva obstinada insistència a assegurar que en la vida política  i cívica d’aquest país no hi ha en els darrers anys una lògica ordenadora dels esdeveniments i que, per tant, tota previsió basada en l’anàlisi objectiu està condemanda al fracàs més absolut, de tant en tant faig preguntes en veu alta, com si tingués l’esperança que algú els pot donar resposta, en un intent de preservar certa ingenuïtat o, rieu-vos-en si voleu, algun grau d’innocència benintencionada.  Avui, però, m’adono que no cal preguntar; n’hi ha prou d’enumerar certs fets o circumstàncies que abonen la perplexitat de l’observador verge i que aboquen indefectiblement al cinisme a l’observador de tradició analítica. Aquí teniu, així doncs, un modest inventari de fets desconcertants succeïts els darrers dies.

1. Me’n vaig al cinema a veure amb els meus fills la recentment estrenada Toy Story 3. El cinema d’animació és pràcticament l’únic gènere cinematogràfic que, a dia d’avui, compta amb alguna quota rellevant de doblatge en català. I, efectivament, veig que s’exhibeix en català… però en dues dimensions. La versió 3D, pràcticament la única que tothom té interès a veure, només s’ofereix en castellà. Quan els exhibidors asseguren, en queixar-se de la nova llei de cinema, que el mercat no demanda cinema en català, es deuen referir, segurament, a que no el volen si és en un format tecnològic desfasat. Si a vostè li demanen que trïi entre una merda en català i una delicatessen en castellà, tria l’opció castellana, és clar. Quin dia diu que començarà a aplicar-se la nova llei del cinema? Estem tardant molt, oi?

2. Ve el president del govern espanyol a Barcelona a una xerrada amb col·loqui posterior (Tribuna Barcelona), i més d’un i de dos interpel·lants li diuen, en públic i en veu alta, i sota diferents fórmules dialèctiques, que no se’l creuen. Que no té crèdit. Ei, al president del govern! I no eren membres de l’oposició. Poca broma. Diuen que l’home està disposat a recuperar credibilitat a Catalunya. Bona idea; li fa molta falta. El que no recordo és haver sentit com s’ho pensa fer.

3. Divendres mateix El Periódico publicava els resultats d’una de les seves enquestes periòdiques i afirmava en portada que els catalans no opten per l’independència sinó per més autogovern en un marc federal. Poc més d’una setmana abans, La Vanguardia assegurava amb les dades de la seva enquesta, que mai com avui hi havia hagut tants independentistes a Catalunya i que, amb tota claredat, superaven els contraris a la secessió. Jo m’hi diverteixo perquè, en termes generals, no comparteixo la linia editorial ni d’un diari ni de l’altre, però quan es parla d’una societat potencialment dividida m’agradaria que algú reflexionés sobre el rigor en la informació periodística. I sobre l’opinió que se’n deriva, és clar.

4. Cada cop més personalitats de probada equanimitat i allunyats de tot radicalisme parlen de la independència com una opció real i possible. No s’hi pronuncien a favor, però la contemplen com un escenari tangible. Tot un senyor d’ordre i amant del consens, com el notari López Burniol, ja fa dies que en parla. Però ahir mateix, l’eminent Manuel Castells sumava la seva opinió a la legió d’intel·lectuals que veuen la secessió com una possibilitat de futur i demanen, implícitament, respecte i consideració política per als qui la defensen.

5. El president Montilla està atrapat. Uns li diuen que va massa enllà en les seves formulacions públiques de catalanisme, i uns altres li diuen que es queda curt i resta supeditat al socialisme espanyol. I tot això li ho diuen des de casa seva.

6. Artur Mas està content, no hem pas de negar-ho. Les seves perspectives electorals són espectaculars, i la gent ja no es pregunta si governarà sinó com i amb qui ho farà. Però també li diuen que més de la meitat de la seva base electoral li demana independència, i que la resta li exigeixen ordre i mesura. Són compatibles, un i altre desig? La tradicional ambigüitat convergent està arribant al límit. Si troba la fórmula per contemporitzar uns i altres mereixerà un monument i un capítol sencer a la història de la ciència política; si no la troba pot abocar-se ell i el país a una patacada de consideració.

7. La Cort Penal Internacional de l’Haia diu que res en l’ordenament jurídic internacional impedeix ni posa entrevancs legals a una proclamació d’independència unilateral. Tot plegat treu a cap per un requeriment de Sèrbia davant de la independència de facte de Kosovo. Ves per on, els serbis busquen suport en una instància internacional i en surten escaldats. La cosa està clara: ningú no pot fer quedar ningú altre a dintre de casa seva si l’afectat no ho vol. Si la democràcia avança per la via dels fets, una o mil lleis que posin barreres a l’expressió popular en llibertat no poden aturar la història. La qüestió no és si les lleis permeten o  no que una col·lectivitat decideixi el seu futur; la qüestió és trobar la manera d’adaptar les lleis a la voluntat democràtica dels ciutadans. I sí, és cert: no es poden comparar els casos de Kosovo i de Catalunya. Als Balcans han fet falta una successió llarga de guerres sagnants per arribar a l’actual dibuix de fronteres,  encara inestable; en canvi a Catalunya no ens plantegem res que no passi per la reivindicació pacífica i dialogada. Que no ens comparin, si us plau.

8. Peco i miro Intereconomia. Estan histèrics amb el veredicte del Tribunal de l’Haia sobre Kosovo i desbarren nit darrera nit. Les diuen de l’alçada d’un campanar, i no s’estan de recordar el paper constitucional de l’exèrcit per garantir la unitat d’Espanya. Sembla que les audiències d’aquesta cadena a Catalunya no són gens menyspreables. Jo crec que bona part del mèrit és dels catalans catalanistes, sobiranistes o independentistes, que dediquem una estoneta al dia a consolidar les nostres conviccions per la via del contrast i que, a més, tenim alguna tendència morbosa a l’autoflagel·lació massoquista.

9. López Tena i Uriel Bertran fan causa comuna amb Joan Laporta i proposen una nova Solidaritat Catalana. Buf. Els pilars de la història deuen tremolar… de tant com deuen riure els seus constructors! Jo recomanaria als inspirats aprenents de polític que cerquin una altra denominació al seu invent transideològic i que deixin tranquiles les marques històriques, no fos cas que, obnuvilats per l’inicial èxit esclatant de l’experiència oblidin la seva vergonyosa brevetat i posterior ensulsiada. En qualsevol cas, no deixa de ser un símptoma ben descriptiu del desconcert dels temps que corren el fet que membres dels consells nacionals de CiU i d’ERC destapin inciatives tan xocants i allunyades dels interessos i intencions dels respectius partits. És sorprenent que ells tinguin aquesta mena d’acudits, però també ho és que els seus partits acullin persones amb un sentit de la realitat tan… tan… tan… deixem-ho en simpàtic.

10. Tan predicament té la necessària unitat política de Catalunya per defensar la seva identitat i voluntat d’autogovern, que resulta estrany que  no s’utilitzi com a argument integrador el fet més transversal dels darrers temps en la política catalana: el cas Millet. Reben patacades CiU, pel pressumpte finançament irregular, el PSC, per la requalificació del solar que havia d’acollir un hotel, ERC, perquè li ha caigut al damunt el succés mentre governa els destins de la cultura del país, ICV…. ah…. ves per on! Aquest embolic sembla que és l’únic en el que, darrerament, no hi ha clatellots per a ICV. Be, vaja, diuen que l’excepció confirma la regla, no?

Fi de l’inventari. De moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: