Orfes de polítics

Cap grup polític no ha desaprofitat en els darrers temps la possibilitat de convertir la desafecció en un argument de fons per a les pròpies posicions. Així, desafecció és avui una paraula màgica que tot ho explica, un mal general que corca els pilars del nostre sistema, un enemic comú contra el qual cal lluitar. És una creença comuna que els ciutadans senten una desafecció general per la política, una mena de pandèmia moral que allunya els homes i dones del carrer dels afers públics i que els fa malalts de desconfiança, incrèduls per sistema, escèptics sense remei. Gairebé podríem pensar que els polítics (els professionals de la política, vull dir) són víctimes d’un injust distanciament de la ciutadania, que els carrega els neulers dels nostres fracassos quotidians. La crisi econòmica, la corrupció, els serveis públics que no funcionen prou bé, els enfrontaments intestins entre grups polítics, l’Estatut que no ens volen reconèixer, els drets que ens retallen i la confiança que no es guanyen són causats només per uns quants. N’hi ha que són corruptes, ineptes, autoritaris i classistes, i per això estem com estem i som on som. Però tots els politics no són iguals, ens diuen ofesos, i de l’anècdota no en podem fer categoria.

Cadascú amb una versió particular, però tots els grups polítics fan acte de contrició i prometen esmenar les males pràctiques democràtiques per recuperar la confiança de la ciutadania. Els partits minoritaris o de nova factura diuen que aquesta és l’hora dels seus, que han nascut per revolucionar la manera de fer política i que amb les seves propostes recuperarem el gust i la noblesa de l’activitat política. S’ha generat la ficció que la ciutadania s’allunya de la política, i de la baixa participació en les eleccions, se’n dedueix automàticament destinterès per la cosa pública. Però tot això no és cap altra cosa que el resultat d’una anàlisi superficial i lleugera, al gust dels qui dissenyen campanyes i tradueixen ideologia en programes d’actuació concrets.

El cert és que el discurs polític tendeix a uniformar i a fer-nos passar per l’embut d’una única interpretació. I a desgrat dels enfrontaments radicals entre opcions polítiques diferents, els uns i els altres acaben posant-se d’acord, en un acte de corporativisme possiblement involuntari, quan conclouen que vivim una època d’incerteses ideològiques, de crisi moral, de qüestionament del sistema, de transformacions socials… Els aparells partidaris, fins i tot aquells que són antagònics entre si, acaben construint una mena de cuirassa argumental comuna que fuig endavant, que busca raons profundes per explicar fets simples, que fuig d’estudi per obviar les evidències, que s’excusa en mals generals, aparentment fora del nostre abast, per justificar problemes ben concrets i quotidians.

Jo no veig desafecció per la política. Més aviat al contrari. En els darrers mesos proliferen iniciatives de genuïna pràctica democràtica, d’exercici natural de l’acció política, a les mans de col·lectius ciutadans de naturalesa diversa. Hi ha iniciatives legislatives populars, moviments cívics amb causes concretes, mobilitzacions d’abast nacional que requereixen graus d’organitació remarcables, respostes contundents a mesures governamentals que arriben a aturar-se, organitzacions ciutadanes que lluiten contra dèficits socials, plataformes reivindicatives amb adhesions multitudinàries. Cada cop més, ens refugiem en èxits associatius i ciutadans per pal·liar el desànim que ens produeix l’arribada sistemàtica de males notícies des de l’esfera de la gestió pública. És a dir, vivim immersos en una activitat política intensa, continuada, diversa, imaginativa. Però les enquestes ens diuen que la teòrica adscripció ideològica dels ciutadans no es tradueix de manera natural en una intenció de vot als partits que les representen. I és que no hi ha desafecció cap a la política sinó cap als polítics. Cada cop més ciutadans se senten orfes de representació. L’única resposta possible a aquesta siutació és demanar (exigir, potser?) als líders polítics i als seus aparells partidaris que reordenin les seves prioritats. Els partits no han de ser una realitat paral·lela sinó una peça més de l’entorn ciutadà. Cal fer-los sortir del seu món endogàmic per tal que assumeixin que la seva raó de ser última no és la confrontació sistemàtica i que no tot ha d’estar supeditat al triomf electoral. I segurament els cal assumir, a tots, que de vegades cal perdre per començar a guanyar.

(publicat a El Punt el 20/06/2010)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: