Retallats

S’ha consumat la retallada al sector públic amb l’aprovació, per part del Govern, de diverses mesures d’estalvi pressupostari. No cometré la imprudència de valorar la conveniència o no de les mesures aprovades, i ni tan sols el grau d’encert que puguin tenir. No em vull sumar a la legió d’opinadors que expressen el seu parer a tort i a dret, en la major part de casos amb un escàs coneixement de causa i amb uns nivells d’informació precaris. És sorprenent la quantitat d’economistes aficionats que apareixen de sota les pedres quan van mal dades. Tothom ho sabia, tothom ho havia avançat, tothom ho resoldria d’una manera diferent, tothom en sap més, tothom sap de qui és la culpa. Poca gent es comporta amb la discreció i la contenció necessària que requereix el rigor intel·lectual, i pocs són els que decideixen callar, senzillament perquè de la matèria en qüestió no en saben prou. Per això callò, sobre aquest tema.

Però justament perquè habitualment intento ser d’aquests que callem quan no tenim prou dades o coneixement sobre un tema determinat, no em puc estar de dir unes quantes coses que considero importants i que conec prou bé. Els discursos imprecisos, els tòpics i les veritats a mitges acaben sent, tot sovint, injustos amb determinats col·lectius. I són aquesta mena de discursos els que es generen, tot sovint, quan els opinadors professionals decideixen parlar de temes que desconeixen. M’agradaria dir algunes coses que, si bé potser no els desmunten, com a mínim sí que matisen certs tòpics malignes.

1. No fem altra cosa que parlar de la retallada als salaris dels funcionaris. Cal dir amb claredat que la retallada és per als treballadors públics, siguin o no funcionaris. Cal dir que un elevat percentatge dels treballadors de la Generalitat no són funcionaris, que existeixen nivells de precarietat rellevants i que no es pot dir sense faltar a la veritat que tots ells tenen la feina assegurada.

2. Els treballadors públics no tenen una única opinió. Fa ja al menys un parell de setmanes que no paro de llegir articles d’opinió, cartes als directors dels diaris i intervencions en programes de ràdio i televisió en la que es malparla dels “funcionaris” perquè es queixen de la retallada, tot titllant-los d’insolidaris. Hi ha una mena de culpabilització generalitzada de la seva pressumpta actitud, i es dona per sentat que tots ells protesten i es queixen amargament. No només no és cert, sinó que jo n’he sentit molts que es mostren comprensius amb les mesures adoptades, que les entenen i accepten. No sé si pocs o molts ni si aquesta opinió és majoritària o no. En tot cas, constato que l’estat d’opinió dels treballadors públics no és monolític.

3. Es dona per sentat que els treballadors públics guanyen més diners que els treballadors que ocupen lloc homòlegs o assimilables en l’empresa privada. No és cert. No són pocs els nivells en els quals les retribucions públiques són força més baixes.

4. Es dona per sentat que quan parlen els sindicats ho fan en nom de tots els treballadors públics. No descobreixo res si dic que en molts àmbits hi ha un fort qüestionament del paper que tenen avui les organitzacions sindicals. També per part dels treballadors públics. No dic que tothom ho pensi. Dic que, ben segur, un alt percentatge de treballadors públics no està d’acord amb moltes de les seves afirmacions i actuacions. El seguiment de la vaga del dia 8 n’és un  bon exemple.

5. El tòpic del funcionari de finestreta que s’està una hora per esmorzar, que treballa a un ritme tropical, que té més cara que esquena i que s’escaqueja tant com pot no és generalitzable i ni tan sols majoritari. Després de treballar prop de vint anys en l’àmbit privat i amb l’experiència de poc més d’un any en el sector públic, puc assegurar que els percentatges de penques són similars en un i altre sector. És veritat que els penques tenen més oportunitats de ser-ho en el sector públic, però no perquè n’hi hagi més sinó perquè la pròpia organització de l’administració ho facilita. I això no és responsabilitat dels treballadors públics sinó dels càrrecs polítics que perpetuen sistemes organitzatius laberíntics i que ofereixen en safata de plata milers d’excuses per a l’escaqueig. Però, hi torno, jo no he trobat més penques en el sector públic que en el sector privat. Potser és que vivim en un país de penques. Això sí que podria ser.

6. Sembla que ser treballador públic implica necessàriament viure molt bé, relaxadament i sense pressions. Segur que n’hi ha, d’aquests, però la major no és certa. El volum de feina, la pressió dels terminis en gestió, el procés administratiu, els incontables controls (ep, no dic que no hi hàgin de ser, eh?) a que està sotmesa la seva feina…. Us podria parlar d’un munt de llocs de treball desbordats per la feina ingent que els cau al damunt i que han d’entomar sigui com sigui.

Podria seguir una estona més, però penso que no cal. No vull fer una defensa tancada dels treballadors públics. No els vull defensar en bloc ni vull comprometre la meva paraula i opinió en tots ells. Però em sembla injusta, fins i tot perversa, la desqualificació generalitzada que sento darrerament cap a ells. No és certa.

Au, ja està dit.

3 Comments

Add yours →

  1. En aquest país hi ha un ressentiment contra els funcionaris inexplicable. Tothom aplaudeix la decisió de rebaixar-los el sou. “Quina gran idea”, diuen. A mi, aquesta mena d’actituds, em recorden les ridícules pica-baralles entre veïns per tenir la gespa ben cuidada. Cordons! Si al capdavall estem tots en el mateix vaixell, em venen ganes de dir! Si avui l’afaiten a ell, demà et tocarà a tu! Però no… en aquest país mai no mirem gaire enllà, en comptes de repartir la riquesa, ens sentim satisfets d’igualar-nos en la misèria. Aquest és el consol dels mediocres.

    Per cert, m’ha agradat el teu bloc. Ets el primer que afegeixo al blogroll.

    M'agrada

  2. Els treballadors públics (funcionaris o no) sempre estarem mal vistos, mal considerats, menystinguts. Si les coses van bé som uns pringats, uns inútils sense iniciativa. Quan van mal dades, una colla de paràsits. En qualsevol dels dos casos, sempre ganduls. Hi ha tòpics tan generalitzats que entren directament en vena i no s’hi pot fer res.

    Completament d’acord amb tu, Pep, quan dius que de penques n’hi ha a tot arreu. També de mediocres, sectaris, imbècils, arribistes i incultes orgullosos de ser-ho. Molts d’ells fins i tot amb quotes de poder més que respectables.

    Del que es troba cada cop menys és gent que pensa, que reflexiona amb sentit crític, que manté viu l’esperit d’allò que se’n diu lliure pensament.

    Són els temps que ens han tocat viure. No puc evitar reproduir una cita de l’Enrique Vila-Matas (Dublinesca) que vaig penjar fa poc al blog:

    “No queda otra cosa que una gran masa analfabeta creada deliberadamente por el Poder, una especie de muchedumbre amorfa que nos ha hundido a todos en una mediocridad general.”

    M'agrada

  3. Ai Pep… mira que normalment estic d’acord amb el que dius, però en aquest cop, discrepo una mica… Evidentment que totes els generalitzacions són un error, com no, però un sistema que no “penalitza” l’inoperativitat i la ineficàcia, que premia amb condicions laborals per sobre del mercat els llocs inferiors i intermitjos (no en els superiors) el sol fet de passar un examen més o menys complicat (ei, i que per mi fos, s’hauria d’igualar per dalt i no per baix, eh!) i que en els superiors la meritocràcia deixa lloc a la deditocràcia, no pot ser bo… evidentment hi ha qui val, qui penca, qui curra molt i molt, però també, com no, hi ha qui practica l’art d’acaronar allò rodó de l’entrecuix sense cap possible reacció per part del sistema… un sistema així no pot ser bo…

    Normalment de petit els i les nenes volen ser astronautes, mestres, bombers/es, metges/esses… però passada una edat, el nombre de joves que volen ser funcionaris creix i creix… com si ser funcionari fos una professió, com si la tasca a fer no fos important… i això ja és un indicador també. Potser és que si no hi ha vocació, no hi ha professionalitat… potser és això…

    Pd. Prou de floritures: estic fins els collons dels incompetents amb qui em barallo cada dia i que cobren 600 euros més que jo al mes per fer la meitat de la feina que faig jo. Espero que no n’hi hagin masses d’aquests por ahí, però sospito que no és una espècie en perill d’extinció, més que res perquè el sistema els perpetua…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: