Glòria culé

Segurament deu ser per anar fent boca, però ja tenim unes eleccions al damunt: les del Barça. Diumenge al vespre TV3  ens  va regalar un llarg programa per presentar els quatre candidats tot acompanyant-los pels seus itineraris de campanya.  Desconec els seus mèrits com  a gestors, però la veritat és que les habilitats comunicatives de tots quatre són força migrades. Si obviem el valor documental del reportatge (que segurament també és discutible),  s’ha de concloure que cap d’ells no tenia gaires  coses  novedoses (bé, ni novedoses ni de cap mena) per explicar. A banda de la simpatia (escassa pel meu gust) que transmetien quan eren gravats en situacions  quotidianes  i en actitud suposadament natural, no hi havia altre reclam identificable. Ni glòria per al Barça ni per a TV3.

De  tot el que vaig veure al programa, però, deixeu-me destacar un parell de coses.  Intercalades entre les evolucions ciutadanes dels  candidats, els quatre aspirants eren interrogats sobre aspectes teòricament clau dels seus respectius projectes o  definidors del seu tarannà personal. Una de les preguntes consistia a demanar-los si eren persones  religioses (aspecte de vital importància per ser  seguidor d’un equip esportiu,  que com tothom sap és una qüestió de fe). Rossell, Ferrer i Benedito van dir que sí ho són, per bé que amb diferent intensitat i, què voleu que us digui, amb escassa capacitat de convicció. L’únic que es va atrevir a contestar negativament fou Marc Ingla. “Doncs la veritat és que no”, va dir com si estigués confessant un pecat. Al que vaig veure més decidit en aquest tema fou Rossell. El que  menys, tot i que va constestar afirmativament, Benedito. I Ferrer… Ferrer té un aspecte i una actitud tan mancada de substància que, francament, no em dona peu ni tan sols a opinar.

Una altra de les preguntes que em va arribar al cor era si consideraven que el president del Barça havia de ser catalanista. Unanimitat soviètica. Home… tu diràs! Ara bé,  aquesta unanimitat, de fet, resulta ben trista, no per al Barça, sinó per al país. Que quatre personatges  tan diferents (d’actitud, de caràcter, de capacitats i d’ideologia) diguin en veu alta que són catalanistes…  no deixa de ser  una mostra més de l’ambigüitat del terme, al qual s’hi acull tothom en aquest país. Si aspires a tenir una  mínima consideració intel·lectual, avui no pots afirmar  en públic que ets catalanista si no amplies la noció del terme amb un munt d’adjectius, matisos i precisions. Allò que té gràcia saber no és si un és catalanista o no (tothom diu que ho és), sinó quina mena de catalanista és. Però, és clar, aquest nivell de precisió intel·lectual no es  pot demanar a un programa que intenta captar l’atenció dels… aficionats al futbol (ai, ai, ai, em sembla que m’estic endinsant en un terreny pantanós!).

Deixeu-me ser dolent una estona per recordar-vos que catalanistes  se’n confessen Josep Lluís  Carod-Rovira i…. Alicia Sánchez Camacho. Cal que fem el joc de les diferències entre tots dos? Ben mirat, però, un nivell de transversalitat tan bèstia com el que implica ser catalanista, només el podem trobar en el fet de ser culé.

Ja ho deia el clàssic, pus és catalanista i culé, déu lin don glòria

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: