Churro, mediomango, mangotero

Churro, mediomango, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero! Així rematàvem cada ronda del Cavall Fort, aquell joc contundent que encavallava un equip sencer de deu o dotze adolescents a sobre dels contrincants, que intentaven resistir-ne el pes amb les seves pobres espatlles mentre esperaven que el darrer de la cua endevinés la posició de la mà en el braç contrari (churro al canell, mediomango al colze i mangotero a l’espatlla)  del primer saltador. Ja veig que explicat així, de sobte, deu costar d’entendre, però els que hi van jugar segur que no necessiten gaires indicacions més per saber exactament de què estic parlant. Hi jugàvem a principis dels anys vuitanta, a l’Institut Bisbe Sivilla, de Calella.

Me n’he recordat perquè Vicenç Pagès Jordà explica amb pèls i senyals el joc i les seves normes a la  novel·la Els jugadors de whist. Els seus personatges hi jugaven uns deu anys abans que nosaltres, a mitjan anys setanta, al col·legi Sant Pau de Figueres, amb la diferència que per a ells el joc en qüestió es deia Pico-zorro-zaina, i eren aquestes tres mateixes paraules les que indicaven les tres posicions diferents de la mà damunt del braç. Malgrat la diferència de nom, però, el joc és exactament el  mateix que a nosaltres ens feia tornar a casa amb els genolls pelats, un mal de ronyons considerable i possiblement amb un avís mai no confirmat de futura lesió a les vèrtebres. Això sí, el retorn dels jugadors  esgotats es produia després  de riure i esgargamellar-nos com bojos, tot canalitzant per la via de la força bruta l’excés d’energia adolescent i masculina que ens emergia per tots els porus de la pell.

No hi doneu més voltes; un atac de nostàlgia. Algú se’n recorda?

2 Comments

Add yours →

  1. Me’n recordo, me’n recordo, tot i que a la meva escola en dèiem “churro, mediamanga, mangotero”.

    No cal dir que m’agrada això del “mediomango” i que fins i tot és lògic pensar que “mangotero” és una apòcope de “mango entero”. Deixant a banda les subtils implicacions sexuals de l’expressió, comentar que, donada la meva anatomia contundent, el meu rol acostumava a ser el de saltar el darrer per provocar l’esfondrament de l’estructura humana. Tampoc no es menystenia la capacitat de la meva ronyonada per entomar pesos considerables.

    Breu: m’ho passava molt més bé que amb qualsevol altre joc, tret de quan els inadaptats diversos ens explicàvem històries mentre la resta jugava a futbol.

    M'agrada

  2. Mare meva, i tant, i tant! Jo hi jugava però al pati de l’Escola de monges Sagrada Família del Masnou, qui l’ha vist i qui la veu –http://www.safamasnou.com/–. La notra versió era però “Churro, mediamanga, mangotero,…” potser perquè erem sols nenes en déiem mediamanga, d’altra banda més escaient, doncs lo de mediomango a mi em fa pensar en una altra cosa, no pas en la màniga. Recordo que era de les primeres en saltar perquè tenia traça en arribar força endavant. Ara, amb la distància no sé pas aquelles bones dones de monges com ens hi deixaven jugar… imagineu-vos! totes allà, unes ajupides i les altres saltant com vestioles amb les faldilles fent de les seves…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: