Dilema

El dilema entre la involució en la praxi política espanyola i la secessió catalana guanya protagonisme i cada cop són més les veus que el plantegen en veu alta (en veu baixa i en privat fa ja molts mesos que és  la clau de tot debat sobre la qüestió) i en públic. Avui apareix un manifest que signen 62 opinadors habituals dels mitjans en el qual, més enllà de descriure la situació, es posicionen amb  força contundència. Venen a dir que si no hi ha una sortida política clara a l’actual xoc de legitimitats político-jurídiques, només queda el dilema. I si el dilema és la única sortida, no hi ha dubte sobre quina és l’opció que cal prendre: la secessió.

Dues coses destaco del text. La primera, que es formula amb claredat la decepció sobre la incapacitat aparent (definitiva?) dels actuals líders polítics catalans per reconduir la situació en alguna direcció satisfactòria per a les aspiracions catalanes. La segona, que en cap cas es planteja una marxa enrera, aturada o alentiment en el procés d’engruiximent de la capacitat d’autogovern. Es respira determinació entre les paraules del text. En la conclusió final no es planteja cap dubte sobre l’opció de la secessió en el cas que l’única alternativa sigui la regressió.

Un detall significatiu: l’únic diari que no publica el  manifest en la seva totalitat d’entre els que acullen els articles d’opinió dels seus signants, és La Vanguardia. No s’escapa a ningú que fou aquest rotatiu el que va liderar o, almenys va tenir un paper central, en aquell editorial comú que es va convertir en una fita (potser històrica?) del periodisme català i que denunciava la trista situació de l’Estatut, esperant sentència d’una caricatura del Tribunal Constitucional. En canvi, en aquesta ocasió, les pàgines de La Vanguardia no recullen el manifest complet, possiblement perquè no el consideren prou rellevant o significatiu, ni tan sols en nom de la simple difusió d’un fet o acte d’aparent interès informatiu. Sembla clar que parlar amb claredat de secessió va força més enllà del que és ideològicament tol·lerable per a La Vanguardia. No hi ha equívoc sobre la posició del diari.

En tot cas, celebro l’aparició del manifest. Celebro veure-hi algun nom especialment significatiu i expressiu de la diversitat ideològica que s’aplega darrera d’aquest consens puntual (serà només puntual o es convertirà en alguna cosa estructural?). Penso en Bohigas, en Mascarell, en Villatoro, en Requejo, en Rahola, en Sanchis, en Barril, en Coca, en Capella…

I també ho celebro perquè em poso en linia d’aquestes patums. Fa dies que, primer intuïtivament, després per la pròpia força dels fets, vaig gratant en la realitat per destacar opinions o idees que van en la mateixa direcció. La idea de la involució a què ens mena indefectiblement la sentència del Tribunal Constitucinal (sigui la que sigui, finalment) us la vaig explicar a partir d’unes declaracions de la periodista Milagros Pérez Oliva.  I la disjuntiva entre la renúncia a les aspiracions catalanes i la independència la vaig comentar a partir d’un article del jurista Carles Viver i Pi-Sunyer a La Vanguardia (ves per on).

Una de les argumentacions habituals contra la simple idea de la independència és la teòrica absència de noms i cognoms rellevants, intel·lectualment solvents i reconeguts, que hi donin suport o que la contemplin com a possibilitat. Sembla que això també va canviant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: