Quinze minuts badocant

El delicte sempre ha generat una certa sensació de fascinació, per molt que l’hàgim de condemnar i combatre. I suposo que això és el que vaig sentir ahir, quan em vaig quedar cosa d’un quart d’hora badocant davant de l’espectacle d’un grup de trilers en plena acció, al bell mig de la Rambla. Vagi per endavant que ni justifico aquesta mena d’activitats ni vull trivialitzar les intenses i continuades queixes sobre els problemes d’ordre públic que es generen en aquest entorn ciutadà. Però he de reconèixer que vaig gastar quinze preciosos minuts de la meva pausa diària per dinar observant l’actuació d’aquests personatges.

Hi són pràcticament cada dia. Se situen a tocar del penúltim quiosc de la Rambla, fins al punt que les rotllanes de públic  que s’organtizen al seu voltant acaben per absorvir físicament part dels displays amb productes de merchandising turístic que venen aquests establiments. Els quiosquers, per tant, no tenen altre remei que extremar la vigilància per evitar que en la confusió la mà d’algun pispa aprofiti l’aglomeració per embutxacar-se algun gadget sense el preceptiu pas per caixa. L’escena fa efecte perquè, si vens des de Colon, el grup queda exactament entre el centre Arts Santa Mònica i la magnífica pancarta que, a l’altre costat de la Rambla, llueix penjada de la façana d’una seu d’UGT i en la qual hi diu: Som una nació!!!

Si els observes amb ànim científic, a mida que t’apropes ja distingeixes els vigilants. Quatre, en els quatre vèrtexs d’un hipotètic quadrat que envolta l’actuació dels “artistes” trilers. S’estan drets, amb actitud pacífica però vigilant, a cosa d’uns deu metres de l’escena central. No fa gaire em van dir que darrerament aquests vigilants acostumen a ser noies, però jo no en vaig veure (o no en vaig saber distingir) cap. Vesteixen informal però correctament. La rotllana de públic és intergeneracional, però jo diria que hi predominen les persones d’una certa edat, entre els 50 i els 70 anys, sempre en grupets. Pràcticament tots són turistes i estrangers. De cadascun dels grupets d’espectadors en destaca un o una que té a la mà la cartera o el moneder, sense dissimuls. És l’encarregat de les apostes.

En mig de l’embolic, però, n’hi veig dos o tres que no responen al perfil general. Van amb americana i pantalons de pinces i xerren molt amb els trilers en el seu idioma, que és una llengua indeterminada (per a mi) de l’est europeu. Ah, ja ho veig: són els ganxos. Juguen tres o quatre vegades seguides, i guanyen. Fan gestos ostentosos i s’ho maneguen per tal que tothom vegi els bitllets que es van embutxacant. A mi em sembla evident que formen part de l’organìtzació, però sembla que la resta de persones que són a la rotllana no ho tenen tan clar, perquè se’ls miren i els imiten. Una senyora d’aspecte alemany (no em feu dir perquè) d’uns 60 anys i amb el cabell ben blanc se’ls mira amb un ullets que jo m’atreviria a dir que traspuen cobdícia.

El personatge que ensarrona els incauts xerra pels colzes. En tota l’estona que me’ls vaig estar mirant no va deixar de parlar ni un instant, aixecant molt la veu, ràpidament. I això és un misteri, perquè parla en el seu idioma i jo diria que allí, excepte els ganxos, ningú no l’entén. Té un petit requadre de tela blava a terra, d’un parell de pams d’amplada, i al damunt, tres capsetes de la mida de les capses petites de llumins, pintades de blau i groc, amb dels dos colors a banda i banda d’una línia que les creua en diagonal. No tardo gaire a adonar-me que aquí hi descansa una bona part del truc. Quan el xerraire comença a moure les capses a un velocitat de vertigen, la part blava de cada capsa es cofon amb el balu de la tela sobre la qual les mou, de manera que és realment difícil seguir-les visualment. La boleta blanca que és, de fet, la mare dels ous, corre d’una capsa a l’altra, aparentemnt sempre a la vista dels espectadors. Els ganxos l’endevinen sempre i fan ostentació del seu encert amb amplitud de gestos. I la primera vegada que ho prova la senyora alemanya del cabell blanc, ves per on, també l’encerta. Guanya un bitllet i sembla que se li il·lumini la cara. Vol tornar a apostar, però el personatge (no sé com dir-ne) no li ho permet i diu que ara li toca a un altre que fa cua. Aquest és un home una mica més jove (50 anys, potser?) que va acompanyat de la dona i d’altres dues parelles d’edat similar. I aquest la pifia de bones a primeres. Es queda fotut i un dels seus amics se’n riu obertament. Ara hi torna la senyora del cabell blanc, i la torna a endevinar. Èxtasi!

L’entabanador no para de xerrar dient no sé sap què.  Quan mou les capsetes fa veure que és maldestre i que ensopega amb la vora de mà en una d’elles, la qual s’aixeca momentàniament i deixa veure la boleta blanca, objecte del desig. Ho fa repetidament, i els espectadors badoquen intentant no perdre la pista de la boleta, que fa aparicions brevíssimes, captiva de la velocitat de vertígen que l’home imprimeix a la seves mans. I la senyora del cabell blanc comença a perdre. Una vegada i altra. Les persones que l’acompanyen no intervenen gens, i se la miren expectants. En canvi, a l’atre grup, format per tres parelles, discuteixen intensament. En anglès? Jugo o no jugo? Et fotran tots els quartos! És una enganyifa! Juga i juga. De tant en tant, guanya, però el balanç final és, no cal dir-ho, nefast per al jugador. A partir de cert moment, sospitant que li prenen el pèl, decideix que quan tria la capseta en la qual creu que hi la boleta ho farà posant el peu damunt de la capsa per evitar qualsevol manipulació un cop s’ha aturat el joc de mans. El triler s’enfada (o només ho fa veure?), però li ho permet. I la primera vegada que posa el peu damunt de la capsa guanya. Ho veus? Ja t’ho deia jo, sembla que digui als seus amics. Però la segona vegada que fa la mateixa operació torna a perdre.

Els minuts passen ràpids, i el ball de bitllets (de monedes, ni una) que passen d’una ma a l’altra és vertiginós. De sobte, el protagonista de l’escena recull la boleta i les capses en una sola mà, arreplega la tela blava en l’altra i marxa calmosament, sense dir ni ase ni bèstia a ningú, davant de la mirada expectant dels jugadors, alguns dels quals encara té algun bitllet a la mà. El personatge, que fins al moment no havia parat de xerrar ni un instant, ara es queda sobtadament mut. Se’n va per la part del darrera del quiosc i creua el carrer. Ningú no li diu res, i la gent comença a dispersar-se. Els vigilants de les quatre cantonades, passegen dissimuladament pel mig de la Rambla, amb les mans a la butxaca, i almenys dos d’ells es miren distretament els productes del quiosc. El grup del jugador en el qual hi ha tres parelles continua discutint fortament. El grup de la senyora del cabell blanc passeja en direcció al port en silenci; ningú no obre la boca.

Miro l’hora al mòbil i penso que hauré de menjar una mica més ràpidament d’allò que és habitual perquè acabo de perdre quinze minuts. Pel mig de la Rambla, amb calma i parsimònia, baixen dos agents de la guàrdia urbana.

2 Comments

Add yours →

  1. Aquest exercici d’observació també l’he fet jo alguna vegada. I és realment interessant veure com ho tenen organitzat. Al cap i a la fi, parlem del seu modus vivendi i, per tant, cal tenir ben muntat el negoci. El que resulta potser més sorprenent és que aquest fenomen, que fa tants anys que es practica a tants i tants llocs del món, encara serveixi per ensarronar una gent sempre disposada a que li axequin la camisa. Sempre hi ha un incaut a qui prendre-li els diners.

    M'agrada

  2. I aquesta és una ensarrionada de baixa intensitat, però els trilers bons de veritat són els que ofereixen duros a quatre pessetes (en forma d’inversions amb interessos fora del comú, que per si sols ja haurien d’aixecar sospites) amb gran despesa d’imatge i pretesa seriositat. Parlo de les estafes del tipus Forum Filatélico, Madoff… enginyosos muntatges piramidals. I, com diu en Jaume, el més paradoxal és la gent disposada a que li aixequin la camisa, els estalvis i el que toqui.

    La fórmula: barrejar cobdícia amb ingenuitat i uns imprescindibles tocs de vanitat per pensar que ets molt llest i que això, a tu, no et pot passar mai.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: