El Capità Enciam

El document de bases per a la elaboració del Pla Nacional de Joventut de Catalunya (PNJCat) 2010-2020 proposa sis idees força en el seu discurs teòric. Una d’elles és la que els autors del projecte anomenen empoderament, i la defineixen així: les polítiques de joventut han de servir per empoderar els i les joves i fer, per tant, que siguin responsables i protagonistes del seu projecte de vida personal i col·lectiu. Una mica més endavant exposen la missió del pla, que es composa de tres aspectes fonamentals. El tercer l’expliquen així: Empoderar el jove com a agent de canvi social, impulsant el seu paper actiu com a ciutadà en el conjunt de la societat, oferint espais i oportunitats per donar rellevància a la seva visió.  Ja ho veieu: empoderament i empoderar.

Per a elaborar el pla que ha de regir les polítiques de joventut del país durant els propers deu anys la Secretaria de Joventut de la Generalitat ha desplegat un espectacular dispositiu de consulta i recerca per, d’una banda, avaluar el resultat del pla precedent (2000-2010) i, d’una altra banda, construir un nou model teòric i pràctic que permeti, segons diuen explícitament, fer un salt endavant en les polítiques de joventut.

Sóc membre del Consell Assessor del PNJCat i dono fe de la tasca realitzada i de l’esforç conceptual de l’equip que hi està implicat. Els documents que fins ara he vist són més que correctes i composen en conjunt un sistema teòric i pràctic que, com a fonament de la política de joventut del Govern, resulta prometedor. Ara toca concretar i posar damunt de la taula les actuacions concretes que han de farcir l’embolcall teòric i tecnocràtic que ja s’ha construït. Aquest serà, sens dubte, el repte fonamental. És aquí on el PNJCat se la jugarà. Els bons plantejaments inicials no serviran de gran cosa si les concrecions no són clares, precises i encertades. Confiem que el bon nivell demostrat fins ara es mantindrà.

Fet l’elogi de l’invent, però, deixeu-me ara que parli de l’empoderament. Fa uns dies vaig escriure un post ben esqüet en el qual preguntava si algú sabia què vol dir aquest verb de so contundent i significat certament vague. Us remeto als comentaris que es van afegir al post, perquè almenys quatre persones van donar informació i opinió sobre el terme i entre uns i altres la veritat és que el van descriure bé. Però també és cert que en tots els comentaris es deixava veure una opinió si no contrària al significat de la paraula, sí al seu ús concret.

El discurs públic genera periòdicament paraules que es converteixen en icones de la modernitat, marques blanques que validen qualsevol teoria, comodins  que s’usen a preu fet, falques que sostenen tots els arguments, filtres que ho maquillen tot. De sobte, no se sap ben bé perquè, una paraula comença a usar-se a tort i a dret, i la trobem fins a la sopa. Sense criteri, sense discriminar, sense gràcia, sense sentit. Voleu que en recordem unes quantes? Som-hi.

Qui és que no ha generat alguna vegada una sinèrgia? Qui és que no ha construït alguna vegada un relat sòlid? Quantes persones no han implementat mai un projecte? Quantes organitzacions no han instrumentat un sistema? Em podríeu jurar que mai no heu interactuat amb altres persones? Esteu segurs que no heu fet mai propostes sistèmiques? Ah… i recordeu aquella vegada que volíeu fer un discurs sobre la governança?

De vegades es tracta de neologismes banals. Invents innecessaris per dir coses que ja diem de manera més planera amb una mica de glamour. De vegades es tracta de termes que s’usen de manera impròpia, forçant el seu sentit originari per acostar una paraula que sona bé al nostre camp d’actuació. En ocasions es tracta de manlleus d’altres llengües, innecessaris perquè gairebé sempre tenim una paraula autòctona més precisa. Alguns són traduccions literals d’un altre idioma que desvirtuen el sentit de l’expressió estrangera. En fi.

I ara ens diuen que ens hem d’empoderar. O ens parlen del valor de l’empoderament. O de la necessitat que algú s’empoderi. O de fixar-nos en els que s’han empoderat.

En els comentaris al post de què us parlava abans, l’amic Joan Vigó opina que la paraula és odiosa i horrible, i que aplicada a les polítiques de joventut és poc menys que una estafa, perquè no es pot demanar als joves que s’empoderin si les pròpies polítiques de joventut són incapaces d’empoderar-se a si mateixes per deixar de ser marginals en l’entorn polític. Diu que les polítiques no estan empoderades, i que no es pot traslladar la responsabilitat empoderativa als  joves.

En canvi, en el seu comentari, la Carme explica que va sentir la paraula per primera vegada en boca d’un consultor que li feia un curs de recursos humans. Ens diu que aquell bon home no parava de fer traduccions literals de l’anglès i que només li faltava anar cridant yes, we can!

Després hi posa cullerada en Carles Viñas, el qual, eficàcia contrastada, ens cita l’entrada que explica la paraula en qüestió en el Glosari de termes de joventut, de l’eminent amic Jordi Casanovas. Descripció científica, per tant.

Finalment, l’amic Kike Miró ens diu que la parauleta també li sembla ben lletja, però es resigna tot dient que ens cal buscar altres maneres de parlar d’autonomia i llibertat per als  joves, després que, segons diu, hàgim devaluat tant la paraula emancipació. I jo… què hi dic?

Jo no dubto del contingut que se li vol donar a l’expressió, i no qüestiono pas que les polítiques de joventut intentin fer allò que se suposa que significa la paraula en qüestió. Però em demano si no seria millor  mirar de buscar expressions més senzilles, menys pressumptuoses, més arranades a la nostra realitat, que no forcin el lèxic ni la semàntica. L’empowerment anglès sona tremendament bé, però l’empoderament català fa una mica d’angúnia.

Sabeu en què em fa pensar,  a mi? Recordeu qui era el Capità Enciam? Era un superheroi catalanet d’intenció infantil, interpretat per l’actor Pep Parés,  que fa una pila d’anys ocupava un parell de minuts de  tele abans del Telenotícies Migdia per donar consells ecològics, de respecte mediambiental i de política sostenible. A mi em queia simpàtic. Al final de cada minicapítol mirava la  càmera amb convenciment, arrugava les  celles, creuava els dos canells amb els punys ben closos i deia: Els petits canvis són poderosos!

Doncs això. Som poderosos sense necessitat d’empoderar-nos. I la clau no és la pressumpció lingüística sinó l’eficàcia de les coses clares i senzilles. No cal introduir grans novetats; amb petits canvis, precisos i modestos, n’hi ha prou.

El Capità Enciam, el meu superheroi.

One Comment

Add yours →

  1. A tu et recorda al Capità Enciam. I a mi el teu record del Capità Enciam, barrejat amb les polítiques de Joventut, em recorda una genialitat d’aquelles de El Perich:

    “La gente joven está convencida de que posee la verdad. Desgraciadamente, cuando logran imponerla ya ni son jóvenes ni es verdad”.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: