Tres o quatre coses sense importància

Aquest matí he anat a Manresa, en cotxe. A Barcelona, el cel estava ennuvolat. En passar pel Vallès, plovisquejava. A Manresa els núvols, abundants, es començaven a esfilargarsar, a fer-se transparents, a jugar amb la llum. Quan he acabat la feina que hi anava a fer, cap al migdia, un sol esclatant. Al nord, una muralla blanca, el Cadí nevat, el cel clar i una llum que semblava anunciar la primavera. M’he sentit optimista. Una cosa.

A casa, mentre dinava, abans de tornar a capficar-me en la feina, he tingut la rara possibilitat de veure les notícies a la televisió. Gairebé tot previsible, amb polèmiques polítiques, unes quantes cròniques de successos i una desproporcionada secció esportiva. Henry denostat, maltractat i condemnat. Guardiola enfadat i fent una defensa tancada del francès. Perquè dediquem tant temps, tan esforç i tants recursos públics a parlar de l’estat d’ànim un esportista? De fet, d’una persona que es guanya la vida… jugant. Henry em cau bé. I em sembla propi d’una persona civilitzada passar etapes de qüestionament,  de to físic baix, de confiança flaca, d’acumulació d’errors. No m’agrada la gent que sempre ho fa (o sembla que ho fa) tot bé, que és immune a l’entorn, que no s’afecta, que fa i diu el que s’espera que faci i digui. M’agraden més els que dubten. Perquè el dia que resolen el seu dubte són genials. En canvi, els que no dubten mai solen ser mediocres, previsibles i pressumptuosos. Una altra cosa.

Després de treballar tota la tarda he fet, altre cop, una cosa que molt poques vegades puc fer. He anat a buscar els meus fills a l’escola. Després de donar-los el berenar, ens hem quedat una bona estona al parc, i allí hem coincidit amb un munt de pares i mares que,  igual que nosaltres, converteixen els capvespres dels divendres en un espai de construcció familiar. Mentre els menuts cremaven energies pel seu compte, hem xerrat pels colzes. Ha rebut el sistema educatiu, han rebut els mestres, ha rebut la televisió, han rebut el You Tube i el facebook, ha rebut el temps que s’està tornant boig, i hem vilipendiat les grolleries universals. Al mateix temps, però, han estat lloats alguns mestres, l’esport ben entès, les lectures d’estiu, el sol que durant un breu lapse de temps ha lluït a Barcelona, la Setmana Santa que s’acosta, el bon rotllo que tenim i els nostres fills, que mira que són guapos. Una altra cosa.

I veig, per rematar el dia, l’oasi intel·ligent de L’hora del lector. Emili Manzano, David Monteagudo, Xavier Antich, Victor Amela i Marina Espasa que, vet aquí, ha recomanat el Txetxènia, any III, de Jonathan Littell, que jo cito en el post immediatament anterior a aquest que esteu llegint. Em sento reconfortat. Una cosa més.

I ara me’n vaig al llit. A la tauleta de nit m’hi espera 2666, de Roberto Bolaño.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: