Societat civil, contradicció permanent

El debat sobre la societat civil és un tema recurrent al qual tornem amb tossuda periodicitat i amb els més diversos pretextos, però també amb una dispersió de plantejaments que fa molt difícil establir un marc de discussió raonable. Tan aviat es desfermen lloances extraordinàries sobre el tremp del país, capaç en aparença d’avançar pel pur esforç de les seves organitzacions cíviques, com es desencadenen atacs d’inusitada violència verbal, segons els quals això de la societat civil és una entelèquia que no es fonamenta en cap realitat tangible.

Mentre per a uns és l’única via possible de progrés, altres en denuncien el mite ensucrat que paralitza de tant com ens mirem el  melic. No tinc el desllorigador de l’afer, però dono fe d’un seguit de constatacions que a mi se’m fan evidents a la llum d’esdeveniments recents.

Primera constatació. Veig una seriosa dificultat per parlar de societat divil en relació a una imatge positiva o optimista del país. Parlem de societat divil quan estem descontents de la realitat que vivim i quan volem denunciar una situació que ens crea malestar. Segons aquesta idea, els nostres governants són incapaços de donar resposta satisfactòria a algunes de les nostres necessitats més peremptòries, i l’única solució possible és que els ciutadans es mobilitzin. És a dir, només parlem de societat civil quan tenim problemes.

Segona constatació. Som incapaços d’enumerar més de dues o tres organitzacions amb alguna capacitat certa d’influència que hagin nascut durant els, posem-hi, deu darrers anys. Els nostres referents són entitats nascudes a principis del segle passat (o més enllà) o bé originades durant els darrers temps del franquisme i la posterior transició politica. I això no seria problema si aquestes organitzacions tinguessin un paper inqüestionat en el nostre entorn actual; però és que cada cop que ens hi referim ens preguntem per la seva vigència en el món actual, sobre el seu paper en un context diferent del que els va veure néixer. És a dir, la majoria de les nostres entitats de referència són antigues i no estem segurs que avui tiguin sentit.

Tercera constatació. La majoria de nous fenòmens associatius es basen en la voluntat de satisfer objectius molt concrets, puntuals, de curta durada, que no necessiten continuïtat en el temps. Tenim una necessitat, muntem una organització, satisfem la necessitat, desmuntem l’organització. Això no és ni bo ni dolent; és un fet. En qualsevol cas, resulta evident que hi ha poca capacitat o voluntat de construir estructures que aspirin a ser influents durant un període relativament llarg de temps. En conseqüència, també, la seva capacitat d’actuació difícilment arribarà a ser destacable.

Quarta constatació. Tenim una tendència irrefrenable a la batussa familiar. La majoria d’experiències de mobilització cívica interessants tenen un èxit efímer, com de vol gallinaci. De cohesió feble, s’esquerden amb la primera discrepància, no resisteixen el debat com a forma de progrés. No hi ha solució de continuïtat per a la divergència, i la sortida sempre és la divisió, l’escissió, la ruptura, la disgregació, la fragmentació. Les crisis se superen només amb la fundació de noves organitzacions, que escapcen la primera iniciativa d’èxit i que busquen sempre una plataforma per impulsar les pròpies idees sense oposició ni debat. És a dir, la societat civil del país que mitifica el pacte com a estil de vida i govern mostra una escassa capacitat de diàleg, d’entesa, de síntesi. Som incapaços d’assumir les petites diferències per arribar a estar d’acord en allò essencial.

Cinquena constatació i definitiva. No sembla, a la fi, que tinguem gaire clar quin ha de ser el paper de la societat civil. Aquelles organitzacions que, malgrat les quatre constatacions precedents, prosperen i assoleixen algun grau de consolidació, tenen dificultats per descriure’s a si mateixes, per construir un argumentari raonat que els doni cos i sentit,  per trobar vies d’actuació estables i mètodes clars i precisos per infuir (com a lobby, si voleu). Tot sovint, la resposta a aquestes preguntes és la pròpia dilució en el sistema de partits polítics. O s’acosten i s’associen a algun partit, o s ‘hi integren com si en fossin una sectorial, o es converteixen en subministradors de material teòric i pràctic per al discurs partidari o, simplement, intenten convertir-se en un nou partit polític.

Creieu que és necessari posar exemples de cadascuna de les constatacions que acabo d’enumerar?

(Publicat a El Punt, el 02/03/10)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: