Perplex

Poques coses es poden comparar al trasbals de la mort sobtada i inesperada. Tal com diu Anton M. Espadaler avui a la seva columna de La Vanguardia, el més decisiu a la vida és la irrupció del caos. I ara m’adono que potser va ser una desbordant sensació de caos el que vaig sentir la setmana passada quan em vaig assabentar, en llegir l’obituari de La Vanguardia, que Martí Rosselló havia mort.

No puc pas dir que el coneixés gaire. Vam coincidir amb freqüència durant uns anys al consell editorial de l’edició del Maresme del diari El Punt, li seguia els articles i darrerament sovintejava el seu bloc. Però era jove. I la seva mort era, per tant, inesperada, imprevista, extemporània. I el seu caràcter sempre m’havia resultat atractiu. I m’interessaven les coses que deia i pensava. I la seva novel·la Anna K., segurament el seu llegat literari fonamental, tenia alguna cosa de commovedora i genial. I igual que amb tanta altra gent, les meves sobtades timideses havien evitat que en una època determinada hi tingués més contacte. I això que sempre havia pensat que l’havia de conèixer millor, que havia de descobrir més coses de la seva personalitat singular. En fi. Eren aquestes algunes de les innombrables petites intencions que cultivem a la ment i que mai no duem a la pràctica. El caos desfà sempre els projectes, els deixa en suspens de forma permanent, ens fa conscients dels múltiples, repetits, permanents i quotidians errors que anem cometent. I ens deixa perplexos.