Especulació

Darrerament he perdut confiança en la meva capacitat d’entendre  i interpretar correctament els esdeveniments polítics, bàsicament perquè res no passa com jo entenc que hauria de passar, i la lògica que  jo aplico a la realitat fracassa una i altra vegada.  No n’endevino ni una, i cap de les meves previsions no s’acompleix ni de lluny. Sóc poc fiable, ara mateix, en aquests afers. És per això que renuncio a fer pronòstics.  De moment, i fins que no detecti algún símptoma de millora de la meva percepció del món polític, o bé fins que la realitat tingui la delicadesa de començar a adaptar-se a la meva idea del món, prefereixo, simplement, observar. I, de  tant en tant, explicar què  veig. Sense pretensions interpretatives.

I ara veig que CiU comença la recollida. Veuen el final del túnel, la fi de la travessia del desert. Amb el vent a l’esquena, es deixen portar, més que no remen. I van fent gestos explícits per tornar a allò que ells entenen per moderació, per situar-se en el tan cobejat centre polític. Per tant, van bandejant el discurs extremat i aparquen cautelarment el sobiranisme (paraula que ve a ser un eufemisme d’independentisme, prou ambigua com per especular amb els diferents nivells de radicalitat que se li poden associar sense faltar a la veritat). I és per això que ara ja ofereixen al PSOE un pacte per sortir de la crisi. És el retorn al seny català, la recuperació amb la boca petita de la célebre política del peix al cove.

I ara veig que el PSC busca desesperadament desmarcar-se del PSOE. O, més concretament, de Rodríguez Zapatero  (perquè hi ha polítics dels quals sempre en diem els dos cognoms?). Ara ens recorden que mentre el president de l’Estat negava l’existència d’una crisi, el PSC ja proposava mesures per lluitar-hi, i que en el marc del socialisme espanyol, el dels catalans és el més propens a posar damunt de la taula propostes d’una certa contundència per homologar-nos a Europa en matèria anticrisi. I al mateix temps marquen perfil propi davant dels seus socis. ICV està com està, i ERC fa  el que pot; en conseqüència el PSC difícilment els tornarà a tractar com a socis fins el dia després de les properes eleccions autonòmiques, en funció de la necessitat que en tingui. Ara, ja ho veieu, Montilla vol explotar la imatge d’home seriós, fiable i treballador. El seny, nois, reivindica el seny català. Igual que CiU, vaja. Això sí, amb un singular estil catalano-cordovès.

I ara veig que ERC neda sola en  mig de l’oceà. Sospira novament per l’equidistància, nord i Biblia del Carod-Rovira dels temps gloriosos, única arma que són capaços de fer onejar davant de les nefastes prediccions electorals. Curiosament, es mostren prou confiats, convençuts que el desastre no serà tan descomunal com els diu tothom, i creuen els dits per desterrar la malastrugança. Puigcercós llença amb persistent constància missatges que volen ser mostra de lideratge, i busca la construcció d’un perfil que ens el mostri com a home d’estat. D’estat català, és clar. Torna a posar l’independentisme per davant de gairebé tot, enderiat a recuperar la idea de centralitat… independentista. Mentre, Carod-Rovira exprem els darrers mesos com a home fort del Govern, ara que ja no pot reivindicar-se com a home fort d’ERC. I va fent, espaiant estirabots, intentant donar visibilitat als guanys de les polítiques que ha impulsat, que hi són i no són pocs, però que costen de fer lluïr.

I ara veig que el PP (el català, vull dir) fa el que pot, que no és gaire. Fa el que pot per reivindicar-se, altre cop i per enèsima vegada, com a alternativa a… a què? A Catalunya, alternativa de poques coses. Diuen que Rajoy dedicarà grans esforços a Catalunya per tal que aquest estrany país deixi de ser l’assignatura pendent del PP, però dubto que aconsegueixi mitigar la imatge anticalana que inspira el seu partit a la majoria de catalans, bàsicament perquè cada vegada que fa un gest en aquesta direcció, surten dotzenes de gestos d’altres dirigents del PP en la direcció exactament contrària. Ah… i els queda per resoldre un detall de no gaire importància: el seu recurs d’inconstitucionalitat per a l’Estatut de les nostres il·lusions i desespers. Amb aquesta motxilla a l’esquena, tot intent de fer forat a Catalunya està condemnat al fracàs.

I ara veig que ICV té mala peça al teler. Fa mesos que res no juga a favor seu. Els desastres es succeeixen, i tampoc no es detecta en els seus líders una gran capacitat de reacció. De fet, els dos que ara encapçalen la presència ecosocialista al Govern (un tal Saura i un tal Baltasar) són carn de canó i no sembla que ni tan sols entre ells siguin capaços de defensar-se. Herrera ha entomat ja el relleu i assumeix la tasca de construir un discurs alternatiu, necessàriament regenerador, però de dures perspectives.

I ara veig que de Ciutadans (o Ciudadanos?) continuo sense saber què dir-ne. Extemporanis com sempre, els seus líders (quins té, ara?) naveguen entre la insubstancialitat i una gran dificultat per fer-se visibles. A banda de les habituals i eternes campanyes contra la normalització lingüística, quines altres iniciatives rellevants tenen?

I ara veig que la gent del Reagrupament del senyor Carretero són una curiosa acumulació de persones de procedència diversa i de dèria comuna, desubicats en el mapa polític i amb un nord únic i simple: la independència. De fet, és possible que sigui justament aquesta unicitat i simplicitat la que els acabi atorgant cert nivell d’èxit. El que volen, en termes generals, s’explica bé i ràpid, sense complicacions ni entrevancs ideològics de dífícil interpretació. Fa, això sí, una certa gràcia la seva recerca de líder. S’hi afegirà, finalment, Laporta? Temo que aquest senyor és una mica ciclotímic: tan aviat fa discursos pausats, hereus d’aquell seny de què parlàvem més amunt, ponderats i raonats, com deixa anar estirabots de l’alçada d’un campanar, fins i tot barroers, simpàticament fora de lloc. De fet, ens agradi o no, és possiblement un dels més clars quan s’expressa: les ideologies les desa al calaix, perquè a ell només li interessa el lideratge. El seu lideratge, generosament ofert als catalans.

I ara veig que, tot i que he començat aquest post dient que renuncio a fer anàlisi política… de fet, no faig altra cosa. Deu ser que, malgrat els meus esforços per ser racional, també estic tocat per la febre del  moment. L’especulació política.

2 Comments

Add yours →

  1. Acurada anàlisi, Pep. Gràcies.

    Per cert, et preguntes d’on ve això de dir-li els dos cognoms a en ZP. Passa el mateix amb els àrbitres de futbol, però per això sí que hi ha una raó. Als anys 70 hi havia un àrbitre de cognom Franco. més concretament, es deia (o es diu) Ángel Franco Martínez. Els periodistes, per tal de no haver de dir que “Franco lo ha hecho fatal” o bé “Franco es un soplapitos”, van optar per dir els dos cognoms, diferenciant així l’home d’esport de l’assassí que, vergonyosament, va morir de vell al llit .

    M’hi jugo el que vulguis que si en un futur algun candidat a la presidència d’Espanya duu per primer cognom Zapatero, es tornarà a conèixer pels dos cognoms. Més que res, per evitar ser confós amb aquell que havia de respectar l’Estatut, el que va dir que no hi havia crisi, sinó desacceleració… no segueixo que em ve la mala llet. I no són hores.

    M'agrada

  2. Ostres, Joan. Ets un pou de ciència.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: