No compta

El dia d’avui no compta. Oblidem-lo. M’he quedat al llit perquè tinc… bé, de fet, no sé què tinc. Un refredat? La grip? Una viriasi (això és el que diuen últimament els metges quan, efectivament, no saben què tens)? El cas és que la temperatura del meu cos em fa fumejar, tinc el nas més embussat que les rondes de Barcelona a les vuit del matí,  tinc un maldecap que em fa esclatar les temples, em ploren els ulls i la meva sordera habitual s’ha extremat fins a límits que s’instal·len en la comicitat. Sobre el meu aspecte no dic res perquè he preferit no posar-me davant del mirall. Intento dormir i no passo d’un estat de semiinconsciència que em fa dubtar de tot el que veig i faig. Agafo un llibre, però després de llegir quatre vegades seguides les mateixes deu línies sense entendre res, el deixo.

Només ara, set o vuit hores després d’iniciar-se el meu estat catatònic, em decideixo a pitjar el power de l’ordinador. He de dir, però, que en el trajecte que va del llit fins a la màquina he ensopegat i m’he clavat un cop al genoll amb… no sé amb què, però m’ha tingut un parell de minuts agafat de braços i cames a la calaixera que he trobat més a prop.

Superant la temptació de posar-me a plorar com una Magdalena, m’assec davant del monitor i intento deixar constància de la meva no-vida d’avui. I, sobretot, per confessar amargament que en el lamentable estat en què em trobo, en algun moment del matí, he engegat  la tele (una tele del Pleistocè que tenim arraconada al dormitori, que no té TDT ni el tindrà i que, per tant, d’aquí a quatre dies es morirà) i he vist un programa que es  diu Hombres y mujeres y viceversa.  A Tele5.

Perdó. Us prometo que no tornaré a fer-ho, però també he de dir que la única manera humana de veure aquest programa és justament en l’estat d’idiotisme a què em té  sotmés aquest refredat, grip, viriasi o el que sigui. Mare de Déu, Senyor. Em venen ganes de fer-me creient per recuperar la fe en alguna cosa més enllà del que he vist i sentit. No els insulto perquè fa lleig, però ni la presentadora ni els indocumentats participants-convidats-públic (tot es barreja en aquest engendre televisiu) mostren en pantalla cap indici d’intel·ligència humana.

Em consolo només pensant que el meu estat actual és transitori;  es tracta d’un problema purament físic i en un parell o tres de dies me’n recuperaré. En canvi, el problema dels individus que he vist avui a la tele traspassa les fronteres de la versemblança, és psicològic, és metafísic, és paranormal, és insuperable; no tenen cura possible, arrossegaran el seu mal fins a la tomba, pobrets.

Una darrera esperança: que no sigui cert el que he vist, i que tot plegat sigui el resultat d’una al·lucinació produïda pel meu estat febril.

En tot cas, permeteu-me que esborri el dia d’avui de la meva història personal. Ho deixo escrit per tal que la ciència, si hi té algun interès, l’estudïi. Però no reconeixeré mai haver vist aquest programa en plenitud de les meves facultats mentals.

One Comment

Add yours →

  1. Doncs jo he escoltat les declaracions del José Antonio Munilla, bisbe de Donosti, dient que era pitjor la pobresa espiritual dels espanyols que els efectes del terratrèmol damunt dels “pobres” d’Haití .

    He tingut símptomes diversos, però per desgràcia no atribuïbles a una viriasi, sinó a un atac de mala llet, d’ira i odi de dimensions megalítiques.

    Pep, ja veus que per ser testimoni de l’estupidesa i l’ignorància humana no cal veure determinats programes. A vegades amb els informatius en tenim prou.

    A recuperar-se i molts ànims!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: