Ponts entre cultura i societat

Un dels temes sempre presents en el debat cultural és el que fa referència a la creació de públics i a la seva capacitació per consumir amb criteri. És des d’aquesta perspectiva que el món de la gestió cultural ha incorporat ja des de fa temps la necessitat de contemplar les polítiques de difusió també des de l’òptica pedagògica o educativa. La distància a què tot sovint se situa la cultura i l’expressió artística del comú de la ciutadania té molt a veure amb l’ús de codis i llenguatges que, més que per la seva complexitat o dificultat, queden reduïts a certes formes d’elitisme per una simple falta d’hàbit. Resulta obvi que per consumir amb retorn i plaer això que anomenem alta cultura (els límits de la qual desconec on són) és necessari adquirir un determinat nivell de coneixements i, tot sovint, d’especialització. Però no podem permetre que l’accés a les manifestacions culturals rellevants es limiti al coll d’ampolla de l’erudició i l’elitisme. La lliga de l’excel·lència es juga també i sobretot en la capacitat del sistema cultural d’incorporar els hàbits i els usos culturals en el conjunt de la col·lectivitat.

Òbviament, com més alt sigui l’estàndard cultural del país, més fàcil serà que els ciutadans s’incorporin a les pràctiques i consums culturals, de manera que la qualitat del sistema educactiu serà decisiu en aquesta qüestió. Però sabem que millorar el sistema educatiu és una tasca feixuga i complexa, i no és pas la meva intenció endinsar-me en aqueta qüestió. Vull defensar, en canvi, que la incorporació de nous públics per a les manifestacions artístiques depèn més de l’adquisició d’hàbits i habilitats que no pas del nivell o quantitat de coneixements que es puguin acumular i assimilar. La ciutadania consumeix poca cultura i poc art sobretot perquè està poc en contacte amb la cultura i amb l’art, perquè no incorpora aquesta mena de manifestacions com a activitat quotidiana. En conseqüència, tampoc no disposa dels mecanismes ni habilitats que li permetrien percebre la cultura i l’expressió artística com a gaudi, com a via per contribuir al seu benestar personal i, per què no dir-ho?, a la seva felicitat. Massa sovint transmetem una idea elitista de la cultura, allunyada de l’interès social, i no ens esforcem per trobar enllaços entre l’exquisida qualitat artística i les persones que agafen el metro cada dia. Mostrem la cultura en termes de dificultat, no pas de complexitat, com seria desitjable, i tendim a mostrar el procés necessari per arribar a gaudir-ne com una càrrega que comporta nivells d’esforç i patiment que difícilment farem compatibles amb una bona tasca de difusió. No es tracta de simplificar o de banalitzar la cultura, no cal rebaixar-ne la qualitat i tampoc no hem de menystenir la capacitat del comú dels ciutadans de consumir productes artísticament rellevants. Es tracta, més aviat, de facilitar el contacte amb  la cultura, de promoure’n l’hàbit i d’estimular-ne l’ús amb voluntat experimentadora.

Darrerament es multipliquen les propostes pedagògiques que promouen aquest model d’aproximació. No hi ha museu, espai d’art o equipament cultural que no disposi d’un departament pedagògic amb serveis i activitats per promoure la creació de nous públics, per fer possible l’experiència de la cultura i l’art a tanta gent com sigui possible. Proliferen els serveis independents que desenvolupen brillantíssims programes d’iniciació als llenguatges artístics, adreçats al públic escolar de totes les edats. Hi ha unanimitat a l’hora de valorar positivament aquestes experiències, i el mercat les acull amb generositat fins al punt que la demanda supera l’oferta. Malgrat aquesta coincidència universal de parers, però, el desenvolupament d’aquesta mena de programes depèn gairebé en exclusiva de la consciència i bona voluntat de directors de centres educatius, de responsables d’associacions que viuen el dilema de mantenir la seva activitat sense ànim de lucre o de fer el pas de la professionalització, i de responsables polítics, sobretot d’ajuntaments, que volen garantir aquestes ofertes per als escolars del seu municipi.

Continuem a les mans de la bona voluntat i sota els límits de la precarietat econòmica. La passa decisiva encara no realitzada és la que hauria de permetre construir un sistema d’iniciació i experimentació amb els llenguatges  artístics incorporat de forma estructural al sistema educatiu. El camí per aconseguir una fita d’aquest calibre no és ni curt ni fàcil, però segurament ja és hora de començar-hi a caminar.

(article publicat a El Punt, el 06/01/10)

One Comment

Add yours →

  1. Interessant article. Enhorabona i segueix axí Pep, regalant-nos amb reflexions tant lúcides i frapants com aquesta, que per cert, ja vaig llegir ahir al diari El Punt, en la seva versió en paper.
    Raimon Miranda, Pineda de Mar, El Maresme.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: