Qüestió de banyes

Pocs debats aixequen tanta visceralitat com el dels partidaris i detractors de les “corridas” de toros. El Parlament acaba de beneir la iniciativa legislativa popular que en propugna la prohibició i s’inicia, per tant, el tràmit d’una possible llei que produirà, sense cap mena de dubte, grans controvèrsies. Però la qüestió no és només destacable pel fet precís que la suscita, sinó que cal remarcar també el fet que és la segona vegada que, en el marge estret d’una setmana, la societat civil catalana pren el relleu d’una forma decidida a la classe política per debatre i decidir sobre els temes que la preocupen. La consulta sobre la independència del dia 13 i la iniciativa popular que posa deures als nostres parlamentaris són dues mostres evidents de la capacitat de mobilització del país i el fenòmen posa negre sobre blanc el ja tòpic allunyament de la classe política de la realitat. No es tracta de dos temes artificials, producte del debat discordant dels partits polítics, sinó de dues qüestions que els ciutadans han volgut posar damunt de la taula malgrat la negativa dels polítics a fer-ho.

Ara, però, parlem de toros. Dic d’entrada que em sembla bé prohibir les “corridas” de toros. Però m’afanyo a precisar que hi estic d’acord sense grans entusiasmes, perquè no em sembla una qüestió cabdal ni molt menys prioritària. Aquests dies els mitjans han repetit diverses vegades que l’afició a aquest espectacle va de baixa amb tota claredat i que econòmicament se sustenta sobretot en el turisme, que el percep encara com un exotisme i, per tant, com un element que ajuda a justificar la vista a un país complexe com aquest. Vull dir que tot sembla indicar que, amb prohibició o sense, la vida d’aquesta tradició té data de caducitat.

Cal dir, en tot cas, que tant els defensors d’una postura com de l’altra fan servir tot sovint arguments penosos, i que aquests arguments s’afegeixen també amb freqüència a actituds i exterioritzacions lamentables de la seva opinió. Fa una mica més de dos anys, quan jo era gerent de l’Ateneu Barcelonès, vaig viure un episodi prou il·lustratiu. Una entitat de treballa per la defensa del que ells en diuen la “fiesta”, va llogar una sala de la docta casa per celebrar-hi una mena de congrés. Els vam tramitar la cessió de l’espai amb tota normalitat, per bé que es va suscitar un cert debat intern sobre la conveniència de fer-ho o no. A la fi, la junta de l’Ateneu va acordar que el lloguer d’un espai per a una activitat de la societat civil s’havia de tractar amb tota normalitat, i que en cap cas implicava un posicionament o opinió de l’entitat sobre la qüestió. El cas és que diverses entitats antitaurines van desencadenar una violenta campanya en contra de l’acte i de l’Ateneu. Van intentar col·lapsar-nos el correu electrònic a base d’enviar sistemàticament un missatge antitaurí, de redactat patètic i formes que vorejaven l’insult. El cas és que, a banda de rebre centenars de missatges, el bloqueig no va tenir cap efecte pràctic més enllà de la molèstia d’haver d’anar esborrant aquella repetició insistent de mal gust. Però no en van tenir prou: van fer pintades al Palau Savassona (no oblidem que l’edifici és un bé nacional d’interès artístic i un monument catalogat) amb greus insults. En tot cas, l’acte d’exaltació taurina es va celebrar amb tota normalitat, sense el més mínim incident, i val a dir que l’entitat en qüestió va donar mostra d’una excel·lent capacitat organitzativa, amb una educació i unes formes exquisides. Això sí, quan els vam proposar que assumíssim a mitges el cost de netejar les pintades a les parets es van enfadar perquè entenien que no hi tenien cap responsabilitat. Hi van oposar resistència, però a la fi ho van acceptar i vam comptartir despeses. Per l’altra banda, vam oferir a les entitats antitaurines que es van queixar la possibilitat d’organitzar un acte a l’Ateneu de signe contrari, en les mateixes condicions que havíem ofert als taurins. Van tardar mesos a fer-ho, però a la fi van celebrar a l’Ateneu una reunió de reduïdes dimensions, amb escàs èxit d’assistència i nul·la repercussió pública. El cas és que, en termes generals, les organitzacions detractores de les “corridas” van mostrar un baix nivell de civiltat i una pèssima educació.

Vull dir, per tant, que en aquesta qüestió existeix una fàcil tendència a l’enrabiada i a la irracionalitat argumental. La justificació estrella dels antitaurins, o com a mínim la que s’usa amb més freqüència, és el dels drets dels animals. Això jo no ho entenc. Afirmar que els toros tenen drets, tenint en compte que són animals irracionals (això em sembla indiscutible, oi?), em sembla, ja em perdonaran, una frivolitat. Manifesto, per tant, una objecció conceptual. No puc deslligar la idea de dret a la de consciència i a la capacitat intel·lectual que hi va lligada.

Un animal té drets? Quins drets? En termes generals no hi ha dret més elemental que el dret a la vida, i aquest el deneguem per sistema als animals, ja que fem ús de la seva existència a plaer i en funció, com a mínim, de les nostres necessitats alimentàries. En canvi, però, sembla que per als defensors dels toros aquest dret sí seria aplicable als animals banyuts. Perquè a ells sí i no a la interminable llista d’animals que sacrifiquem quotidianament per a la nostra alimentació, tot sovint de maneres terrorífiques si ens ho mirem des del punt de vista del patiment físic? Defensar aquest argument de manera coherent i, si voleu, radical, ens portaria com a mínim a defensar també un sistema d’alimentació vegetarià. De fet, tot i que són minoria, ja hi ha col·lectius que ho mantenen i practiquen aquest sistema d’alimentació. Tot i que no hi estic d’acord, a mi em semblen els més coherents.

Recordo fa uns anys una lleugera controvèrsia (no recordo si era en algun espai televisiu o a través d’articles als diraris) en la que Quim Monzó feia una crítica en el mateix sentit que ara faig jo a arguments animalistes defensats per Pilar Rahola. L’escriptor deia que no entenia perquè calia defensar els drets d’uns animals i no de la resta i, buscant certament la ridiculització de l’argument contrari, deia que no entenia perquè s’aplicava la norma a uns éssers vius i no a uns altres. En aquest punt va fer una aferrissada defensa dels drets dels enciams, arrencats de viu en viu de terra, trocejats sense compassió i ingerits amb voracitat. En fi.

Per rebutjar la tradició dels toros, en canvi, a mi m’agraden molt més els arguments de tipus humanista. I és des d’aquesta linia que vull abordar la qüestió. Per això m’ha agradat molt l’article que publica avui Francesc Pané, diputat d’ICV, a l’Avui. La contemplació d’un espectacle basat en un evident maltracte a un ésser viu, dut a l’extrem de provocar-li la mort, denigra la condició humana. Estem d’acord a exigir als nens que no torturin gats, gossos o altres animals, però consentim i acceptem que uns senyors abillats de forma estrident, envoltats d’una parafernàlia ritual, acomboiats per un seguit d’elements externs (música, ritme, moviments, gestos) que podem elevar a la categoria de simbòlics, juguin amb uns animals que estèticament ens semblen atractius, amb instruments que infligeixen ferides de forma continuada, que el fan còrrer fins a l’extenuació amb enganys visuals que exciten els seus instints, fins que la culminació del divertiment arriba amb la seva mort, la major part de les vegades en un procés agònic caracteritzat, és clar, pel dolor físic. I tot això és un espectacle. I ho elevem a la categoria d’art. I ho defensem en nom de la tradició. No és aquesta la mena de sensibilitat cultural i artística que a mi em sembla defensable i digna de ser promoguda. No crec que els drets del toro siguin menystinguts perquè no crec que puguem aplicar la noció de dret a un animal, però crec que l’home esdevé cruel i mesquí quan troba gaudi en un espectacle que frivolitza el dolor físic i que porta la mort a l’alçada del símbol cultural. Estèticament no m’agrada, tot i que puc acceptar que estèticament pugui ser bell per a algú altre, però intel·lectualment em repugna. No és aquesta la mena de sensibilitat que jo crec digna de ser promoguda.

Certament, hi ha milions de persones que pateixen al món, víctimes de violència física, de fam, d’inclemències mediambientals o de totes aquestes circumstàncies combinades. Queda clar que en les nostres prioritats aquestes persones s’han de situar al capdamunt, i que no veig de quina manera podríem condemnar els toros abans que les situacions que pateixen totes aquestes persones. I és per això que, tot i que les “corridas” em semblen poc edificants i estic d’acord a prohibir-les, mai no em veureu al capdavant d’una manifestació ni mobilitzat per aquesta qüestió. El tema no forma part, certament, de les meves prioritats.

L’altra qüestió rellevant en aquest afer és la qüestió identitària. T0thom s’afanya a negar que el debat hagi de passar pels arguments de l’espanyolitat i la catalanitat, però em temo que uns i altres, volgudament o instintivament, l’hi fan passar. Es queixen els taurins que els seus opositors, de fet, són nacionalistes que veuen en els toros un símbol d’espanyolitat i que, per tant, la seva lluita contra les “corridas” és, de fet, una lluita contra Espanya. Asseguren, per tant, que el tema s’ha de deslligar de la qüestió identitària i limitar-la a la defensa de la tradició, d’una forma d’expressió cultural. Home… sí i no. És una evidència històrica que la tradició dels toros a Catalunya ve de lluny, que s’ha documentat la seva existència primigènia fins a uns quants segles enrera i que, com a mínim, és molt anterior a la guerra civil i, per tant, a l’intent d’anorreament de Catalunya per part del feixisme tronat de Franco. Però també és cert que, malgrat que els origens els hàgim de buscar en una altra banda i en una altra època, la dictadura va voler convertir els toros en un símbol d’espanyolitat i de reafirmació de la singularitat ibèrica. I no és menys cert que avui encara l’estampa del torero (i esmenteu-me totes les excepcions que vulgueu) simbolitza la de l’espanyol d’una peça, de pura raça, geni i figura. I també és una veritat com un temple que la “fiesta” és un símbol del nacionalisme espanyol perfectament actual i vigent. És cert que no és així per a tothom. És cert que hi ha molta gent que és amant dels toros d’una forma completament deslligada de la qüestió política. És indubtable que hi ha catalans a les antípodes de l’espanyolisme que són aficionats a la cosa. Però una cosa no treu l’altra. Vull dir que l’efecte d’acció-reacció en aquesta qüestió és un fet, i que és injust assegurar que l’origen de la controvèrsia identitària al voltant dels toros és un producte purament català. Jo aconsellaria als taurins que, si efectivament estan convençuts que s’ha de deslligar la seva afició de l’afirmació del nacionalisme espanyol més recalcitrant, s’esforcin per netejar-la de tota simbologia patriòtica i, m’atreviria a dir, predemocràtica.

Per l’altra banda, diria als independentistes eixelebrats que, si volen de veres oposar-se a les “corridas”, defugin els arguments identitaris. Entre d’altres coses perquè s’hauran d’enfrontar a no pocs nacionalistes catalans que tenen una sòlida afició als toros.

La defensa de les “corridas” en tant que tradició és simplota, és clar. Que és una tradició, és evident. Però que sigui tradicional no implica que sigui bo ni acceptable. No cal que seguim per aquest camí, perquè ens estrellarem. I per aquesta mateixa raó, s’ha de fer  notar la incongruència dels qui, oposats a les “corridas”, continuen defensant els correbous, aquests sí, netament catalans. Segurament podrem trobar una distinció entre el ritual del dolor físic, l’agonia i la mort en una plaça de toros, i el joc festiu en un tancat per a correbous. I potser podrem delimitar una manera de mantenir la tradició del joc amb els animals si som capaços de garantir el tracte civilitzat a les bèsties, tot evitant l’acarnissament. Però si podem, hem de fer-ho. I si busquem una llei per abolir les “corridas”, hem de buscar també una llei per posar límits als correbous, si és que no els volem eliminar.

Una altra de les bajanades que he sentit aquests dies és la que es refereix a la pressumpta virtut ecològica de la “fiesta”, perquè garanteix la pervivència d’una espècie animal que, sense ella, s’extingiria. Aquesta sí que és bona. Si la única manera de preservar una espècie és garantir-ne la cria per dur-la a matar en un espectacle públic, hauríem d’acordar que estem davant d’una refinadíssima forma de crueltat animal o de perversió humana. És com dir que la preservació d’espècies sense dotar-les d’una utilitat, diguem-ne cultural, no té sentit. Tenim dotzenes de programes que persegueixen la preservació d’espècies animans i en cap cas busquem justificació tradicional o cultural. Si ens posem d’acord sobre el fet que la diversitat biològica perdrà un valor important amb la desaparició dels toros, generem els programes conservacionistes que calgui, montem una reserva per als toros, i mantinguem-ne l’existència per la via científica. Però no siguem tan carallots de defensar les “corridas” com a única manera de preservar la continuïtat dels toros.

El darrer argument que voldria revisar és el de la llibertat. Després de l’admissió a tràmit de la iniciativa legislativa popular, des de Madrid s’han multiplicat les veus que diuen que prohibir els toros és limitar la llibertat. No en volia sentir d’altra! Que un Parlament escollit democràticament accepti a tràmit una iniciativa legislativa recolzada per 180.000 persones és una de les màximes expressions de llibertat i democràcia que ens permet el nostre sistema polític. Si la iniciativa es discuteix amb rigor i amb garantires democràtiques i el seu resultat final no violenta cap de les nostres normes fonamentals, estarem davant de l’evidència que som en una societat política, moral i èticament avançada. Fixeu-vos-hi: els partits polítics sempre han defugit tocar a fons el tema dels toros. Potser perquè pensaven (com jo mateix, d’altra banda) que no constitueix cap prioritat, però segur que, també, perquè els fa por picar-se els dits en una qüestió tan controvertida. Com que hi ha un grup social conscienciat sobre el tema que considera que sí és una qüestió que mereix ser debatuda amb un alt grau de prioritat, s’ha organitzat per defensar la seva postura i se n’ha sortit. Excel·lent, des del punt de vista democràtic. Com gosen dir que és expressió d’una falta de llibertat?

En fi. Queda clar que la qüestió és polièdrica, i que el tema no s’esgota en un matí de discussió parlamentària ni amb dues dotzenes d’articles periodístics. Repeteixo que no sóc partidari dels toros; em sembla bé que es prohibeixin. Però  no ho considero una qüestió essencial. I tampoc no crec que hagi de ser un tema que centri el debat del país. Ara bé, si tenim 180.000 persones que consideren que s’ha de legislar sobre el tema, és una qüestió de pura democràcia que es faci. I allò que decideixi el Parlament serà expressió de la llibertat de què ens dotem. Ja que sobre d’altres qüestions no ens permeten legislar, com a mínim, en això, que ens deixin decidir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: