Remeis casolans

L’èxit de la consulta sobre la independència del darrer cap de setmana cal buscar-lo en la capacitat de la societat civil d’organitzar-se al marge de la oficialitat i del suport públic. És un fenòmen interessant comprobar, d’una banda, de quina manera un tema que suscita controvèrsia reuneix prou suport popular com per aixecar un artefacte organitzatiu d’aquesta dimensió i, d’una altra banda, la decisió dels seus impulsors  d’actuar justament quan les disposicions legals i la conjuntura política actual fan impossible la realització d’una consulta encaixada en els paràmetres de l’oficialitat.

Ara bé, esmentades les virtuts de la consulta, també cal demanar que no es perdi el nord. Les xifres de la consulta han estat les que  han estat, i són positives en sentit relatiu (si tenim en compte l’absència de suport oficial, si tenim en compte les limitacions econòmiques, si tenim en compte que la campanya ha estat la que s’ha pogut fer i no pas la que s’ha volgut fer, si tenim en compte que….). Però per molt que la consulta tingui validesa legal en el sentit que es un acte perfectament legítim d’organitzacions legalment constituïdes i que no violenten cap norma ni legislació, també s’ha de dir amb claredat que no se’n pot extreure conseqüències estadístiques. 

No perdem el cap. El missatge clar és que el moviment sobiranista no es pot menystenir, que no és només propi d’un grup residual de resistents eixelebrats i que és constatable una capacitat d’organització i de mobilització destacada. Que no va de broma i que el guió d’aquesta història (de la història de Catalunya, però també de la història d’Espanya) no està escrit i els esborranys existents poden resultar completament erronis.

Tot això és cert, d’acord. Però el que no s’ha demostrat és que aquesta potència popular desencadenada amb  la consulta sigui encara una força suficient per precipitar processos d’emancipació nacional. Les consultes no són culminació de res. Tenen, en tot cas, la possibilitat de ser l’embrió d’alguna cosa. Però aquesta cosa encara no l’ha definida ningú, i no hi ha projecte que la sustenti. I, si m’ho permeteu encara, no hi ha ningú a la vista que, a priori, sembli que hagi de tenir prou capacitat i solvència per posar-lo en peu.

Una prova d’això mateix és que justament avui es parlava ja de la presentació d’una nova organització (no sé si un partit polític) que pretén aglutinar el moviment sobiranista. Una més. L’enèsima. És  molt difícil seguir la pista de les múltiples organitzacions que en els darrers tres o quatre anys han anat apareixent amb finalitats més o menys semblants, amb membres creuats, amb idees tan aviat confluents com divergents, amb posicionaments ideològics contradictoris en la base però amb interseccions rellevants, atomitzats, de dimensions difícilment mesurables….

En fi. Vull dir que probablement és veritat que mai com ara el sobiranisme o l’independentisme hagin tingut una presència ciutadana tan forta. Però també és veritat que el fraccionament és igualment espectacular. I quan algú et diu que és independentista, t’ha de fer quatre o cinc aclariments posteriors per tal que et facis una idea aproximada del seu posicionament pràctic.

Penso que les consultes han estat un símptoma. Però no hi ha, encara, diagnosi fiable. I molt menys, recepta guaridora. De moment, jo només veig remeis casolans d’eficàcia  no contrastada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: