Hem de reivindicar-nos, encara

Eugeni Villalbí, Secretari de Joventut del Govern, feia referència ahir en un article publicat a El Punt a un altre que jo mateix vaig escriure dies abans alertant del risc que els pressupostos municipals castiguin en excés les partides de cultura i joventut amb l’argument omnipresent de la crisi. De fet, més que de risc, podríem parlar de realitat evident. En tot cas, Villalbí no rebatia les meves opinions sinó que afegia informació sobre l’actuació de la Secretaria de Joventut, que intenta preservar el  nivell de suport als municipis en l’àmbit de les polítiques de joventut.

És cert que diversos organismes públics de la Generalitat fan un esforç especial per mirar de no repercutir les retallades pressupostàries en les polítiques d’ajut als projectes municipals. Les finances locals estan en una situació tan dolenta que seria catastròfic afegir retallades als ajuts que habitualment reben a les retallades que els mateixos ajuntaments es veuen obligats a fer. La Secretaria de Joventut és un d’aquests organismes. Res a dir-hi. De fet, jo treballo en un ens de la Generalitat (el CoNCA) que, tot i ser  nou i no tenir, per tant, referents útils per a la comparació, intenta també mantenir i augmentar en la mesura que pot els ajuts públics que gestiona.

De totes maneres, la meva reflexió sobre el fet que determinats sectors de la gestió pública vegin en risc els recursos públics amb què compten té més a veure amb el nivell de consciència pública sobre la seva necessitat i utilitat, que no pas amb la quantitat de diners disponibles. Vull dir que, al cap i a la fi, si un responsable polític decideix retallar una partida concreta i no una altra, ho fa, entre d’altres raons, perquè considera que la repercussió social i l’efecte en l’opinió pública serà menor en aquell àmbit. És a dir, que preservar el nivell de recursos té molt a veure amb el prestigi social de què gaudeix  cada sector determinat. Per tant, penso que la millor manera de garantir que  els pressupostos de les àrees de joventut es mantindran ferms seria contribuint a la consolidació del sector, prestigiant els seus continguts entre l’opinió pública i contribuint a que socialment es tingui la percepció que es tracta d’unes polítiques necessàries i útils. I aquesta és, justament, una de les mancances històriques de les polítiques de joventut.

Però aquest text no pretén pas ser pessimista. De fet, justament fa un parell de dies un col·lega em  feia un comentari positiu sobre aquestes qüestions. M’explicava que en un recent congrés sobre temes que afecten els joves al qual va assitir en la seva qualitat  de professional de les polítiques de joventut, va tenir la sensació que el sector havia assolit un nivell de reconeixement tècnic prou remarcable. “Quan em presentava no vaig haver d’explicar a ningú què és un professional de les polítiques de joventut”, em deia, perquè tothom ja ho sabia i assumia amb normalitat la seva presència i la seva autoritat tècnica. I la sensació era bona justament perquè fa ben poc temps que encara hauria hagut de donar moltes explicacions sobre la seva dedicació professional i probablement no tothom hauria entès quin era el seu paper allí.

Les polítiques de joventut avancen, queda clar. Segurament a un ritme menor del que voldríem, això segur. I som lluny encara de disposar de les dotacions pressupostàries i de tota mena de recursos que haurien de ser imprescindibles. Però també és cert que quan avui ens retallen pressupost ho fan habitualment amb arguments de causa major,  mentre que abans ens retiraven partides econòmiques tot qüestionant fins i tot la  necessitat de l’existència de polítiques de joventut. Ara això ja no passa; o passa poc. Estem millor, per tant.

Però ens continuen retallant els pressupostos. Per tant, continua sent necessari aixecar amb tanta freqüència com sigui possible la bandera de la reivindicació d’aquest espai de les polítiques públiques. Encara és necessari alertar dels riscos. Encara és necessari denunciar les rebaixes i els menysteniments quan es produeixen. Tot això, acceptant i sense contradir el que explica l’amic Villalbí al seu article.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: