No calla ni sota l’aigua

És proverbial la capacitat dialèctica de Jorge Valdano, que disposa d’una habilitat sorprenent per trobar arguments sota les pedres i per adaptar qualsevol fet o circumstància del seu entorn al propi univers mental, encara que hagi d’encaixar-lo a bastonades. Tot té una explicació, tot juga a favor seu, tot ho tenia previst, tot té un espai en la seva lògica personal, tot està al servei del seu argumentari. No et convenç, t’esgota. Però l’endemà d’una derrota del Madrid davant del Barça és un bon moment per retopar-lo una mica, oi?

Pocs dies abans del derby, l’argentí cantava en una entrevista periodística les excel·lències del model de club del Madrid, enfront del Barça. Deia Valdano que el Barça és un equip tancat en si mateix, mentre que el Madrid és un club obert al món. Així s’explica, segons ell, que el club blanc tingui tantes estrelles d’arreu del món mentre que els productes de la seva pròpia pedrera s’han de buscar la vida i, eventualment, triomfar en altres equips de la lliga espanyola. És per això, també, que el Madrid fa tants canvis d’entrenador, i el seu cosmopolitisme explica que el seu sistema de joc sigui dúctil i adaptable a l’estil de qualsevol estrella futbolística. Això que per a la majoria es concreta en una evident falta de personalitat, per a Valdano és una mostra de potència internacional. Quina barra! Quina manera de donar la volta als arguments per escombrar cap a casa.

Per contrast, la llumenera blanca explicava que amb un estil de joc tan definit, el Barça es tanca en si mateix. Com que els jugadors de la nostra pedrera assimilen un sistema coherent, estable i projectat en el temps, són poc dúctils i adaptables al món futbolístic de més enllà de les nostres fronteres. Valdano va tenir la barra d’afirmar que dubta molt que els jugadors que han crescut i s’han format a la pedrera del Barça puguin jugar amb èxit en altres equips del món. Ja ho veieu: som provincians, pagerols, inadaptats, rarets.

Superada la ràbia que fan les paraules de l’argentí, però, tinc la resposta a punt. De fet, té raó. Els jugadors formats a Can Barça no poden adaptar-se al joc d’altres equips perquè es produeix el fenòmen exactament contrari: són els equips els que es transformen i adopten el joc dels nois de la Masia quan ells hi fan cap. És per això, per exemple, que la selecció espanyola s’ha covertit en una mena de clonació del Barça.  Avui ja ningú no pot obviar l’evidència que l’equip que representa l’estat a les competicions internacionals ha adoptat el sistema de joc culé. Els seleccionadors no han tingut altre remei que donar-se per vençuts i adaptar el joc de l’equip a les característiques extraordinàries dels nostres jugadors.

Dir que el Barça és un equip tancat en si mateix és una burrada de l’alçada d’un campanar. Si vols fer-te un espai en el context internacional has d’oferir, per començar, una personalitat pròpia, un signe distintiu, una marca de qualitat, un estil indissociable de la pròpia essència. Pots sortir de casa i fer-te escoltar quan tens personalitat. Si no, ets sempre una mala còpia de les coses que funcionen arreu del món, una segona versió sempre molt pitjor que l’original. Aquest és el problema del Madrid: no decideixen què volen ser, i acaben sent allò que vol en cada moment l’estrella de torn que posen al capdavant del projecte. Pura deriva. Són gent acomodatícia, que renuncia als principis a primeres de canvi, tan aviat com la seva cobdícia els deixa enlluernats per una estrella que, aparentment, brilla més que les altres.

A can Barça, avui, no hi ha estrelles. L’estrella és el Barça.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: