Coses que passen

Les sirenes de la policia  em van despertat ahir cap a les nou del matí, amb un punt de ressaca. Però no es tractava, tal com passa sovint, d’un vehicle que passés a tota velocitat per atendre alguna situació d’emergència en algun lloc indeterminat. El volum i la intensitat de la sirena es mantenien estables, i em vaig adonar adonar que el fet que les causava, fos quin fos, es produia a pocs metres de casa. I de sobte, un soroll sobtat i sec. Un tret? Em vaig aixecar tentinejant i fregant-me els ulls, empresonats de lleganyes. L’aire fresc del matí em va eixorivir una mica en obrir la finestra i, malgrat les meves minvades capacitats perceptives, vaig veure l’escena.

Una mica més enllà de la cantonada més propera a casa, un cotxe de gran cilindrada estava creuat al mig de carrer, barrant el pas a un camió no especialment gros, com de repartiment diari d’alguna mercaderia. Darrera del primer cotxe, un altre, idèntic però de diferent color, amb les portes obertes. Un metre i mig més enllà, a la vorera, un home a terra, de bocaterrossa, amb les mans emmanillades a l’esquena, a l’alçada dels ronyons. Al seu costat, un home alt, de forta complexió, amb actitud vigilant, les mans a la cintura. A l’altra vorera, altres dos personatges, un dels quals parlant a través d’un ràdio-transmissor. Els curiosos començaven a acumular-se al voltant de l’escena, la majoria amb ben poca vergonya, acostant-se tant com podien. De les finestres de l’edifici del davant, una munió de caps presenciaven l’esdeveniment.

Al cap d’uns minuts arribava un cotxe dels mossos d’esquadra, amb dos agents uniformats. Saludaren els homes que, aparentment, controlaven la situació, un d’ells duent la mà al front, a la manera militar, els altres amb una encaixada de mà.  Tots junts envoltaren l’individu que continuva a terra, immòbil. Després d’uns instants de xerrera introduiren a batzegades el detingut al cotxe dels mossos, els altres tres homes entraren als dos cotxes i al camió. Els quatre vehicles arrencaren els motors i marxàren parsimoniosament, com si res no hagués passat. La cua de vehicles que ja s’havia format es desfeu en qüestió d’instants. Els curiosos acumulats a les voreres seguiren allí encara uns minuts, no fos cas que hi hagués algun capítol de la petita aventura per descobrir, però a poc a poc van anar esvandint. Les finestres de l’edifici del davant ja estaven despoblades de caps curiosos i vaig pensar que tampoc no calia que fos jo l’últim a retirar-me. Me’n vaig anar a la dutxa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: