El malson dels pressupostos

Totes les administracions viuen immerses aquests dies en la tasca cabdal d’elaborar els seus pressupostos per al proper exercici econòmic. Si bé és cert que aquesta no és mai  la feina més agraïda dels qui tenen responsabilitats públiques, s’ha de reconèixer que en els temps que corren el mal necessari es converteix en pura tragèdia. La durada de la crisi, i segurament la fragilitat del sistema econòmic en què se sustentava la bonança dels darrers anys, fan que la seguretat en què vivíem instal·lats comenci a fer figa. I un dels efectes més visibles ja el tenim aquí: els pressupostos de les administracions, especialment els dels municipis, són ja un espai d’equiliri impossible. El deute s’acumula fins a percentatges alarmants i la capacitat de maniobra es limita dràsticament, amb consistoris que tenen autèntics problemes per gestionar la seva liquiditat.

Tothom que té a les seves mans la responabilitat de gestionar un departament, una àrea o algun servei públic espera amb neguit les notícies dels caps de les finances per saber, no ja si hi haurà o no retallada, sinó de quina quantitat o percentatge serà l’escapçada pressupostària. Els informes interns i els argumentaris per defensar l’absoluta prioritat de mantenir nivells dignes de finançament per al negociat de cadascú són a l’ordre del dia, i els gestors del diner públic graten els racons més insondables del seu intel·lecte per trobar la raó última que ha de convèncer els amos del pressupost de mantenir quieta i aturada (perquè si es mou serà cap avall) la seva parcel·la.

La retallada es perfila habitualment amb un percentatge de reducció del pressupost de despesa que s’aplica arreu. De forma extraordinària, alguns departaments o partides s’escapen de la disminució perquè els dirigents de la cosa pública els consideren prioritaris, i les bufetades (vull creure que metafòriques) per formar part d’aquest paquet de privilegiats són antològiques. Determinades inversions i els serveis de primera necessitat són els pressupostos més respectats; en canvi, sempre hi surten perdent els que habitualment ja conviuen amb la migradesa i la precarietat. Si a un pressupost baix i esquifit se li aplica una reducció percentual igual que a la resta de departaments, els efectes són molt pitjors i no hi guarden proporció. És com si aquestes àrees patissin un doble càstig, perquè quan és època de vaques grasses no reben gaires beneficis de la bonança i no creixen mai en la mateixa proporció que la resta, però quan arriben les vaques flaques els efectes negatius es reparteixen amb inusitada equitat. És el cas de les politiques culturals i les de joventut, habitualment dotades amb escassa generositat i per a les quals les retallades pressupostàries tenen uns efectes devastadors.

Encara no hi ha pressupostos municipals aprovats, però ja sovintegen les notícies sobre companyies artístiques, creadors i managements d’espectacles que pateixen anul·lacions de compromisos per a 2010. En molts casos fins i tot hi ha contractes ja firmats que es desfan davant de les males previsions. En el calendari d’aquestes companyies van apareixent buits que cada cop serà més difícil d’ompir perquè els programadors municipals  veuen reduïts els seus recursos de manera dràstica. D’altra banda, comencen a còrrer missatges alarmants de tècnics de jovetut que contemplen astorats previsions pressupostàries amb una reducció per als seus projectes de fins al 50 per cent. En algun ajuntament petit fins i tot es parla, purament i simplement, de la desaparició de la partida de joventut.

Per a les polítiques que treballen en relació directa amb les persones, en camps de promooció d’hàbits, de contingut educatiu, d’acompanyament estable de projectes d’origen cívic i cultural, els resultats són sempre la conseqüència de molts mesos i anys de treball, i una aturada de l’activitat i del servei, per curta que sigui, pot arribar a ser devastadora, irrecuperable. Vull dir amb això que les tisorades al pressupost han de ser ponderades i ajustades a la capacitat i dimensió de cada àrea, i haurien de tendir a respectar fins allí on fos possible els espais menys dotats econòmicament perquè són, habitualment, els més fràgils.

Els efectes econòmics de la crisi els anem veient i els combatem amb major o menor fortuna. Però hauríem de fer el possible per evitar els efectes socials, culturals, educatius i cívics, perquè la recuperació (quan arribi) en aquests camps serà, amb tota seguretat, molt més lenta que en l’economia estricta.

(Publicat a El Punt el 10/11/09)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: