Cròniques disperses

Cada dia, una de diferent. Sense aturador, amb delectança, amb ritme, sense obsedir-me. 

1. Dijous passat vam presentar el Pla Integral de la Dansa. El conseller Tresserres, el president del CoNCA i els representants de les dues associacions del sector. Es tractava d’una roda de premsa, però a la sala hi havia més persones vinculades al món de la dansa que periodistes, tot i que de periodistes no n’hi havia pas pocs. Ple absolut, no hi cabia ningú més. Adhesió general. Felicitacions i rialles. Ara només cal aplicar-lo, posar-hi dates i xifres.

2. Divendres passat assisteixo a una representació de Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza, dirigida per Sílvia Munt, interpretada, entre d’altres, per Ramon Madaula i Mònica Randall. Molt bé, ben dirigida, ben interpretada, convincent, eficaç. Llàstima que al text li falti profunditat, llàstima que no acabi de respondre a l’ambició del seu plantejament. Estic força d’acord amb la crítica que en fa Joan-Anton Benach, a La Vanguardia. En tot cas, un bon, magnífic, inici de temporada per al TNC.

3. Dissabte passat, entre la piscina dels nens, les compres setmanals i la neteja i l’ordre peremptoris de la llar, trobo el temps i els moments adequats per rematar La trobada, novel·la d’Anne Enright, irlandesa que s’endugué el premi Man Booker 2007. No sé si dir que es tracta d’un drama familiar. Potser podria dir que, de fet, és una comèdia familiar. Una comèdia agra, amb una desfilada de personatges que ballen entre el patetisme i el cinisme, atrapats pel sentit més pràctic de la vida, sense estalviar-se misèries i alegries senzilles, vivint com qui va saltant obstacles. Fins que topen amb l’obstacle insalvable, definitiu. I llavors s’aturen i asseuen al camí. O busquen una drecera. O graten a terra per passar per sota. O somien que s’envolaran per superar-lo camí dels núvols. O fan més gros l’obstacle afegint-se ells, de cos complet i present, a l’embalum físic que atura tota història. No feu cas del que acabo d’escriure: llegiu-la.

4. Diumenge passat ens enfilem al cotxe i fem cap a Montblanc. Hi té lloc Clickània, la segona edició d’una fira-trobada-mostra d’una de les joguines de més èxit de les darreres dècades: els clicks de Playmobil. L’excusa és que hi porto els meus fills, i certament ells s’ho passen d’allò més bé. Però he de confessar que em queia la baba repassant els impressionants diorames que mostraven centenars de ninots abillats com a guerrers medievals, pistolers, indis, àrabs, pirates, ferroviaris, romans… amb unes escenografies de plàstic pur i dur, però espectaculars i evocadores. Milers de persones van passar per la fira, i les cues per accedir-hi eren importants. I us asseguro que hi havia més adults que infants. La cita tòpica diu que la pàtria de cadascú és la seva infantesa. Doncs jo sóc una patriota amb tots els ets i uts.

5. Dilluns passat….. de fet, avui, inefable diada de la Hispanidad, opto per no comprar ni un diari, per no mirar les notícies, per aillar-me del món públic, per oblidar que debem una dia més de festa a una celebració que més que indiferència desperta mofa. Al cap del dia, però, engego la tele i em lliuro a la magnífica Bona nit i bona sort, de George Clooney. Bé està el que bé acaba.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: