Uns quants dubtes

El dia de la Mercè, dijous passat, vaig baixar fins a València per assistir a la presentació de la nova Federación Estatal de Compañías y Empresas de Danza. Un acte senzill, amable, optimista i carregat de bones intencions. La trobada es remata amb un dinar i m’assec al costat de membres d’alguna companyia de Madrid. Entre els mil i un comentaris que es deixen anar en una trobada d’aquesta mena, els companys de la capital del regne lloen sense embuts el nivell dels gestors catalans de la cultura i enumeren alguns directors i gerents d’institucions culturals madrilenyes d’èxit nascuts i formats a Barcelona. Diuen que els gestors culturals catalans, a més de treballar bé i amb rigor (em diuen que de Madrid també n’hi ha algun que ho fa bé, això), tenim discurs. Que sabem perquè fem les coses. Noi, quina responsabilitat! Això sí, coincideixen a destacar que als gestors catalans de la cultura se’ns coneix, sobretot, perquè anem pel món amb samarreta negra, ulleres fosques i jaqueta de pell. Aquesta és nova. A partir d’ara m ‘hi fixaré i faré la meva classificació personal de les tendències estètiques en la vestimenta dels col·legues.

Modestos com som, els representants catalans al dinar diem que no tot són flors i violes, i que no tot el que és català és exportable. Fan cara de no entendre res i els hem de dir que ens referim al trist cas del Palau de la Música. No en sabien res. És possible, els preguntem? Pot ser que el tema que amara tot pensament i paraula dels catalans tocats per la flaca cultural no soni en los “mentideros” madrilenys?  El cas és que els nostres contertulis de taula no en sabien res. Els en fem cinc cèntims, es queden astorats, però al final diuen que això és pura anècdota i que no desmenteix res del que han afirmat abans. Magnífic. El dijous vaig dormir una mica millor.

Però el cap de setmana el passo amb amics i familiars en un magnífic poble de Teruel que es diu Alcorisa i, tot i que no són gent lligada de forma estreta al món de la cultura, ells sí que estan informats de l’enginyeria financera desplegada al cor de Barcelona. En saben fins i tot els detalls més punxeguts. Queda clar que això de la informació va per barris i que no sempre els més informats són la gent de l’art. L’avantatge amb els amics de Terol, en tot cas, és que despullen l’afer de tota transcendència i que fins i tot són capaços de separar el delicte de la cultura. Venen a dir que un xorisso és un xorisso, tant si es dedica a l’urbanisme, com si s’entretén jugant a la borsa, com si té alguna vel·leïtat cultural. O sigui, que els malfactors dels fets del Palau van posar la mà a la caixa d’aquesta institució emblemàtica perquè era la que tenien més a l’abast. Només per això.

Ja veieu, entre València, Madrid i Teruel, la meva dignitat de gestor cultural troba consol.

Però dilluns torno a la feina (ves, quin remei!) i em trobo damunt la taula un manifest elaborat i firmat per un munt de músics en el qual denigren l’escàndol del Palau i aprofiten per criticar durament la reforma de l’edifici, que segons ells no respecta l’idea ni l’esperit original de Domènech i Montaner, i la política artística del centre, allunyada de la música del país i venuda als grans managements internacionals. Tenen raó, és clar. Però m’assalta un dubte… Què té a veure el delicte comès amb els criteris arquitectònics de la reforma de l’edifici? I encara més…. Què té a veure el delicte comès amb els criteris artístics amb què es gestionava el Palau? Em pregunto si aquest manifest s’hagués fet igualment si no s’hagués destapat l’estafa milionària. És qué només s’han atrevit a posar de manifest els seus criteris artístics quan s’ha ensorrat la credibilitat i honorabilitat dels gestors del Palau? I si els gestors haguessin estat honestos però igualment desencertats en els seus criteris artístics? En aquest cas haurien fet també aquest manifest? Ei, només és un dubte, eh?

I el dimarts fullejo un recull de premsa en el que es recupera un article d’Ernest Lluch de l’any 2000 (justament l’any en que fou assassinat) en el que expressava serioses i dures crítiques als criteris artístics i als resultats de la gestió del Palau en relació amb l’Orfeó Català. Tot i que ho he demanat, ningú no m’ha sabut trobar una crítica publicada d’aquesta mateixa contundència. Curiós. Que els estafadors ens han enganyat a tots en allò que respecta als seus delictes, ho puc entendre i fins i tot assumir. Però també ens van enganyar a tots pel que fa als criteris amb què gestionaven el vessant artístic de la casa? Ei, només és un altre dubte, eh?

I entre tant de dubte… em començo a sentir una mica culpable. Sense treure ni un gram de responsabilitat als estafadors… m’adono que tots plegats hem badat. Al marge d’irregularitats econòmiques, ara veig que hi havia molts signes externs que indicaven que algunes (o moltes) coses no es feien prou bé. O gens bé. O desastrosament malament. I si tot era un desastre, inclosa la política artística de la casa… com és que no ho vam dir? Els tripijocs econòmics es poden ocultar. Però els criteris amb què es programa l’art són a la vista, dalt de l’escenari. No n’estavem segurs? No ho sabíem? No ho vèiem? No vam ser prou valents? Erem tots plegats una mica hipòcrites?

Ei, només és un dubte, eh?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: