El plafó contemporani

PLAFO 0_PORTADAQuan el gust per la cultura i alguna mena d’art no t’arriba per la via de l’herència familiar, quan no ets membre d’una nissaga d’il·lustrats, quan no formes part de l’aristocràcia de la cultura i, encara més, quan no hi ha un coixí econòmic que et permeti llençar hores i esforços a la recerca d’una inspiració tan inequívoca com fugissera, frivolitzant amb la teoria oculta i pontificant sobre el sentit de tot allò que no coneixes… busques camins casolans, barats i àgils d’aproximació a l’expressió artística.

Així, les primeres passes que algú que finalment s’ha abocat al món de la creació (o no) poden ser d’una perfecta simplicitat, de vegades d’una ingenuïtat entendridora i gairebé sempre d’una sinceritat a prova de bombes. Repassant la xarxa he trobat una divertida mostra d’aquestes aproximacions adolescents, agosarades i fresques al món de l’expressió en el bloc de l’amic Joan Vigó.  Feu una ullada al seu Plafó contemporani. Data de principis dels anys 80, de manera que parlem d’un altre món, infinitament allunyat del d’avui (els qui llegint aquesta frase pensin que tampoc no fa tant de temps dels anys 80 vol dir que han superat la quarantena i que encara no s’han adonat que tenen una edat), i amb uns codis que ara ens farien riure però que llavors eren matèria de les nostres il·lusions.  En Joan i un col·lega van fer un fanzine (els que necessitin un aclariment sobre el significat d’aquesta paraula és que són uns txitxarel·los que van néixer ahir) en el qual mostraven gustos, tendències i certa tendència al gamberrisme (a les bretolades, hauríem de dir). Però és justament en aquesta mena de pulsions irreprimibles i indocumentades que se sustenen, no en tingueu cap mena de dubte, les més llargues, honroses i valorades trajectòries artístiques. No em mereix respecte cap il·lustre creador que en algun moment dels seus inicis i tentines pel món de l’art no hagi sigut una mica gamberro (altre cop! volia dir brètol!) i no hagi contestat pel simple plaer de contestar i de cultivar un impertinent esperit de contradicció.

Felicitats, Joan (i soci), per haver sigut gamberro (brètol) i per recordar-nos-ho avui, sense pudor, ara que ja ets un home… seriós? equilibrat? madur? assenyat? bregat? Bé… disculpa… tampoc no et voldria ofendre, ara.

One Comment

Add yours →

  1. Pep, moltes gràcies pel teu post!

    El Brètol

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: