S’han mort. Definitivament. Digueu-me sentimental, però jo m’estimava les meves sandalies Teva. Més de deu anys traginant la meva còrpora sense fallar es compten ràpid però costen una mica més d’explicar. Amb elles he trepitjat selves, he pujat (més o menys) muntanyes, he resseguit roques en penyasegats, he escampat dunes, he creuat rius, m’hi he banyat al mar i m’hi he assolellat, repantingat al sol. Resistents i adaptables com no n’he dingut mai cap d’altres, però a la fi la sola ha dit prou aquest estiu i ara ja són irrecuperables. Van anar fins a Birmània, es van enfangar en aiguamolls, es van passejar per Paris o Londres, van trepijtar platges desertes a Indonèsia, es van enfilar als gratacels de Tòquio, es van fer el Pirineu de cap a cap, i han anat a morir en una de les més ignotes (encara n’hi ha, sí) cales de la Costa Brava. El meu homenatge a les sofertes sandalies que millor han suportat els meus peus que, us ho asseguro, són de molt mal acontentar. Descansin en pau.
-
Segueix
S'està seguint
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Variacions 
Entenc molt bé el teu sentiment. Jo també he tingut durant més de 10 anys unes sandàlies Teva i justament aquest estiu me n’he hagut d’acomiadar per culpa també de la sola. Jo tampoc no havia tingut mai un calçat tan còmode i adaptable com aquest. Les vaig portar per la selva del Vietam, per pujar volcans d’Indonèsia, per caminar pel Tibet, per trescar pels Alps, per descobrir Irlanda, per caminar per cales de Menorca i fins i tot per anar a la clínica on vaig tenir el meu segon fill! I, és clar, jo també els hi tenia un efecte molt especial.
M’ha agradat descobrir que una altra parella de sandàlies coetànies a les meves han tingut una trajectòria i longevitat similar.
M'agradaM'agrada