Desordre estiuenc

Diria que fa mesos que no em llevaba tan tard com avui: quarts de deu del matí. El primer dia complet de vacances bé s’ho val, oi? El cas és, però, que m’ho he trobat tot xop. Un xàfec nocturn ha deixat regalimant tots els estris que imprudentment vam deixar al jardí, fora de cobert. La ventada tramuntanada de la tarda anterior ens va fer còrrer de valent per salvar tovalloles, parasols i joguines lleugeres dels nens. Absorts per l’espectacle dels pins batuts i mig doblegats pel vent de l’Empordanet, no vam preveure que tot plegat era avís d’aigua. Ens vam allitar sorpresos pel fet que el vent s’hagués aturat sobtadament, radicalment; ni una fulla es movia quan ens arreceravem sota dels llençols. I amb la calma, la tempesta.

Però les vacances serveixen per a això: per a no fer cabal dels imprevistos. No res és greu. I a mig matí ens hem enfilat a les bicicletes per recòrrer amunt i avall, en totes direccions, les plantacions d’arròs de Pals. El nostre punt de partida han estat les basses d’en Coll, i des d’aquí ja no hem fet cabal de la direcció ni de la velocitat; ens hem limitat a gaudir de l’entorn.

Estavem enfilats en un mirador de fusta, especialment pensat per a contemplar les aus, quan hem rebut la trucada d’uns amics amb els que esperem compartir sopar aquest estiu. Després de quadrar agendes, ens han explicat que uns altres amics comuns han topat amb la grip nova. Poca broma: envien el fill a Oxford, a unes colònies estiuenques, i els truquen sobtadament amb l’avís que el tenen contaminat per la nova i moderna pandèmia, aïllat per evitar altres contagis. El retorn cap a casa és tan complexe que decideixen agafar el cotxe per anar a buscar-lo. La cosa no anirà a més; es curarà sense més novetat, però l’ensurt i la sensació d’inseguretat emprenya.

Diu el meu fill que aquestes aus que veiem a mitja distància són bernats pescaires. Deu ser veritat. En tot cas, però, el cel és de les gavines, que s’envolen amunt després de planar cadencioses per damunt dels nostres caps, a pocs metres de distància. Els camps d’arròs inundats, amb el verd intens que oneja sota l’impuls d’un oratge suau, són una autèntica delicia. Tant, que ens indignem quan veiem avançar un tot terreny pels camins que el paratge natural reserva a caminants, ciclistes i, com a molt, arrossaires motoritzats. Fem notar l’heretgia als francesos despistats i, dignes i civilitzats, fan marxa enrera. Ximplets: quants quilòmetres hauran de fer, marxa enrera, per sortir dels caminois en què s’han embolicat?

Per la tarda explorem la platja de Pals. Voregem les dunes i, després d’una bona caminada, ens deixem caure damunt de la sorra quan ja s’acosta el capvespre. El sol va de baixa, però la posta no és gran cosa perquè el cel s’ha ennuvolat. Gairebé ja no queda ningú a la sorra. Uns metres més enllà, una parella que es banyen despullats: estem en zona nudista. Al fons, les Medes, i entre elles i nosaltres, un surfista impel·lit per un parapent salta literalment per damunt de les onades. El mar està xarbotat, i a cada embat arriben crineres d’escuma que peten a la sorra, barrera fràgil que s’enfonsa sobtadament cosa d’un metre abans de caure sota el domini líquid.

Saltem i correm, juguem i ens morim de riure. Collim petxines i fem tombarelles. Fem piles humanes i ens entortolliguem arrebossats de sorra.

Els nudistes ja no ho són: es vesteixen i marxen. El surfista surt de l’aigua i batalla amb el parapent que segueix enlairat i es resisteix a tornar a terra. Una colla que s’arrecerava sota les ombrel·les fetes de bruc (imiten mal que bé les del tòpic hawaià) recullen la paradeta i marxen. Ja estem sols. El cel s’ha enfosquit i uns nuvolots venen de la part de Torroella, grisos i amenaçadors. Tornarem a tenir aigua?

Pensem en marxar quan rebem una altra trucada. Es tracta del meu informant sobre casos d’amors impossibles. El darrer lliurament de les seves cròniques tractava sobre una agosarda parella que va decidir casar-se en la llunyanyia, per poders, l’un a la Gran Bretanya, l’altra al Japó. Fa poc us ho explicava aquí. En el nou capítol de la història ell perd la paciència, decideix moure’s per trobar solucions i ella hi afegeix el seu esforç. El britànic ha enviat currículums a una dotzena de multinacionals europees o nordamericanes que operen al Japó oferint els seus serveis sempre que la destinació de la seva feina sigui a la més oriental de les nacions. Ella, mentre, comença a recòrrer empreses nipones que tinguin necessitat d’europeus desacomplexats per orientar-los en futures incursions a occident. Ell busca empreses que se l’enduguin cap al Japó. Ella busca empreses que el portin a ell cap al Japó. Mentre, el meu informant sobre amors impossibles busca algun periodista que es pugui interessar per una història sense valor noticiable, però amb gràcia sentimental, apte per a un reportatge estiuenc que, com tothom sap, són els més insubstancials dels reportatges.

Quan  tallo la trucada del mòbil, després de recordar-li al meu amic que no deixi pas de mantenir-me informat sobre l’idil·li transoceànic, ja fosqueja i l’aire comença a refrescar un punt més del que seria tol·lerable. Quin agost és, aquest? Marxem a sopar.

Les vacances han començat. L’estiu és aquí, desordenat, com sempre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: