Ifigènia, al final

ifigeniaA l’estiu el temps passa de manera diferent, i sembla mentida la quantitat de coses que caben dins d’un mateix dia. Vas de la màxima intensitat en el treball al gaudi de l’alta cultura, tot passant per una escapada d’esbarjo familiar. I tot amb intensitat, sense concessions a la superficialitat. Acabes el dia esgotat, és clar, regalimant suor, però amb una sensació impagable de plenitud, de temps ben aprofitat. I així va ser aquest divendres passat, ple i carregat, sense espais en blanc. La digna culminació, a la fi d’una dia atapeit de moltes coses i gairebé totes bones, fou, és clar, la Ifigènia de Jordi Coca.

Esquivant mal que bé les restriccions de trànsit provocades pel Tour de France, descarrego de bon matí els nens en unes activitats musicals estiuenques i retorno volant cap a Sant Andreu, per fer cap al SAT. Allí m’hi espera una reunió intensa i profitosa de treball, furgant les interioritats d’aquest espai escènic ja de llarga tradició i buscant pedaços a curt termini i solucions a llarg per als mals i contradiccions del sistema públic de suport a la creació.

Nou desafiament al trànsit, i baixo cap a la feina, on m’esperen reunions i gestions de certa urgència i d’alguna transcendència. El temps s’escapa i plego veles justet, justet, havent fet tot el que calia però sempre amb la sensació que queda algun detall per rematar. Ja apunta el capvespre quan arribo al Parc Güell, escenari d’una representació musico-teatral de mèrit, que dona fe de l’abnegació d’uns monitors-músics que aboquen saber i paciència per tal que uns marrecs, entre ells els meus fills, escenifiquin una història més o menys entenedora. Èxit esclatant i recollida pletòrica dels menuts, pintats, disfressats, suats i excitats.

Corre altre cop per descarregar la família i aparca el cotxe ja per oblidar-lo. El metro em durà més ràpid que a poc a poc a tocar de l’Espai Lliure, on veuré la Ifigènia que ha construït Jordi Coca amb Marduix, referència de rigor als clàssics, en el marc del Festival Grec.

L’espectacle ha tingut sorprenent ressò als mitjans i l’expectació no és poca. S’ha estrenat el dia abans, però no queda ni una entrada per a cap representació, i ni tan sols la meva condició de director del CoNCA serveix per aconseguir una segon seient. És per això que em planto sol a la sala, i m’enfronto sense referents ni coixins de diàleg a l’espectacle.

Relectura i reintrepretació del mite, amb uns textos clavats i impecables de Coca i una sorprenent posada en escena, a l’empara del saber estètic i visual de Jordi Pujol i Joana Clusellas, que fan un doble salt mortal en la seva trejectòria de més de trenta anys, sortint a l’escenari sota la seva pell i compartint protagonisme amb els seus titelles i objectes, que aquesta vegada acompanyen però no manen. El text dit, la música i els efectes visuals, configuren una proposta nova i interessant que obre portes al teatre total i convida a discutir i a conversar.

Jo discutiria i conversaria, però estic massa esgotat. El forat del metro m’engoleix i l’onada de turistes que acaben de presenciar l’espectacle lumínic-aquàtic de les fonts de Montjuic m’embarca novament cap a Sant Andreu. A casa, no m’estiro al llit; hi caic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: