De professió, equilibrista

Sense grans sorpreses en el discurs teòric ni innovacions pràctiques destacables, el recent congrés sobre economia i cultura, sota els auspicis de la Cambra de Comerç de Barceona, ha donat carta de naturalesa a la dimensió pública d’un debat que havia quedat només en mans d’especialistes i iniciats. Poldríem dir que tenim sobre la taula un nou eix per a l’agenda pública que batalla a cops de colze per fer-se un lloc destacat també en l’agenda política. La trobada va tenir la doble virtut d’aixoplugar sota un mateix sostre reflexions que en alguns casos es van realitzant des de fa diversos anys i d’unir en un mateix discurs qüestions que generalment s’aborden per separat. La crisi global, la revolució tecnològica que ens aboca a la societat digital i a canvis en els nostres paradigmes culturals, el desenvolupament i presència pública del món artístic sota paràmetres d’indústira cultural i la necessitat d’abordar canvis legislatius per contemplar de forma específica el món de la creació, són elements diversos que probablement per primera vegada a casa nostra es van inscriure en un mateix discurs, prou potent per transcendir l’àmbit dels especialistes.

Però malgrat el congrés, un dels temes essencials en la relació entre economia i cultura continua inscrit en una zona de marginalitat pública. Parlem del món de l’economia, parlem del món de l’art i la cultura, i parlem dels espais d’intersecció i de forçosa trobada entre ambdós. Però pràcticament mai no parlem dels professionals que, sense ser estrictament fills de l’economia ni purament creadors, beuen d’ambdues fonts i construeixen l’àmbit de treball en el qual es troben i fructifiquen els seus interessos aparentment irreconciliables. No en tenim censos fiables, no coneixem amb certesa el pes relatiu de la seva presència en el mercat de treball, però sabem que els gestors culturals són ja una peça insubstituïble de la nostra estructura econòmica. Tot i això, la figura d’aquest nou professional és controvertida, propícia per a la polèmica i objecte de crítica oberta.

La simplificació extrema ha portat a criticar el gestor cultural perquè intenta acostar la cultura i l’art al terreny de la rendibilitat econòmica i, en conseqüència aparent, a destruir la seva essència. Però justament des de l’òptica contrària, el gestor cultural és vist en ocasions com l’il·luminat que vol aportar valor econòmic a projectes inviables des de l’estricta racionalitat econòmica. És paradoxal que una mateixa figura professional rebi simultàniament crítiques per raons oposades, però és justament aquesta aparent contradicció la que ens posa sobre la pista de la major virtut dels gestors culturals. Si tendim a eliminar barreres entre economia i cultura i a trobar connexions i interessos comuns, seria també lògic pensar que ens calen professionals especialitzats a trobar i gestionar aquestes intereseccions. Experts a garantir, d’una banda, la coherència i la integritat dels projectes culturals davant de la racionalitat econòmica i, d’una altra banda, a reforçar la viabilitat i la sostenibilitat econòmica del geni creatiu.

El professional que gestiona una organtizació, un projecte o un equipament dedicat a la cultura ha de tenir un domini suficient dels continguts que s’hi produeixen o exhibeixen, però al mateix temps ha de tenir competències en el camp de la gestió econòmica, la direcció d’equips, la comunicació i, en termes generals, el màrqueting. Les crítiques apareixen habitualment quan un dels dos àmbits enfosqueix l’altre o, el que és el mateix, quan no hi ha competència suficient en una de les dues vessants. L’equilibri de coneixements i aptituds és, per tant, la pedra filosofal del gestor cultural.

En ocasions trobem creadors que es llancen al món de la gestió. Alguns d’ells, en la seva arrogància, diuen que no són gestors. Potser no ho són, però en fan, i la seva feina no serà bona fins que no en siguin conscients. En ocasions trobem economistes que es llancen al món de la cultura. Alguns d’ells, creguts de la seva objectivitat falsa, diuen que ells no són d’aquest món. Potser no pertanyen estrictament al món de la cultura, però la seva feina no serà bona fins que no reciclin els seus coneixements i la seva sensibilitat.

Probablement la gran assignatura pendent dels gestors culturals és explicar-se a si mateixos i fer una passa més per donar visibilitat a la seva funció, a cavall entre la cultura i l’economia. Si hi ha un moment adequat per fer aquesta feina, és ara.

(Publicat a El Punt el 02/07/09)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: