El món als meus peus

DSC02310Una urgència infantil em porta a una d’aquestes botigues de la Rambla tan vilipendiades per la seva falta de glamour i per la presència vulgaritzant de souvenirs typical spanish. Demano quatre samarretes del Barça totpoderós i omnipresent de talla infantil, dues sense nom a l’esquena, una amb el Messi dels nostres somnis i una altra d’Eto’o, malgrat el risc que d’aquí a poques setmanes l’africà deixi de ser blaugrana. Els meus fills i els seus amics no perdonarien mai la marginalitat a què serien condemants si no tinguessin una samarreta dels tricampions. El cas és que no tenen totes les talles que demano i em diuen que m’esperi cinc minutets mentre envien un xicot al magatzem. I aquí comença la immersió en l’univers de la Rambla.

El propietari de la botiga és hindú; alt i ben plantat, es vesteix amb elegància (camisa i corbata sense jaqueta), exhibeix un aire diguem-ne occidentalitzat i té un domini absolut sobre tres nois d’edat indefinida que li fan tota mena d’encàrrecs i que tenen un aspecte molt més ètnic (i ara pregunteu-me què vol dir un aspecte més ètnic). Se m’ha adreçat d’entrada en castellà, però quan jo li he contestat en català ha canviat d’idioma immediatament. L’home no és Pompeu Fabra, però déu n’hi do el domini de la llengua que demostra. Somriu a tothora i no para de fer comentaris simpàtics, segurament per mantenir la tensió comercial, salpebrats amb calculades incitacions al consum. En un parell de minuts ja sap quines edats tenen els meus fills i els seus amics, sap a quin barri de Barcelona visc, la zona en la qual treballo, la meva tendència política (porto un diari sota del braç) i els meus gustos literaris (porto una novel·la dintre del diari doblegat i me’l fa obrir per llegir-ne el títol i l’autor, que li semblen d’allò més interessants tot i que en sa vida no n’ha sentit a parlar). 

Em demana si he viatjat mai a l’Índia i quan li dic que no posa cara d’incredulitat i em recomana una escapada immediata a la seva pàtria perquè un no pot pas deixar aquest món sense haver-hi estat…. tres o quatre vegades, pel cap baix, diu. Em fa recomanacions turístiques i s’interessa pels meus viatges. Li dic que algun país del sudest asiàtic sí que l’he visitat i em passa revista. Quan veu que sóc una persona d’interessos multiculturals sembla que es tranquilitza i em diu que vaig per bon camí, però que no m’oblidi de l’India. 

De sobte em deixa plantat i surt d’estampida de la botiga cridant bojament. Dos minuts més tard torna a entrar amb un somriure d’orella a orella i em diu en veu baixa i to confidencial que s’ha d’anar amb molt de compte perquè “això està ple de rumanos i moros” i no voldria que li buidessin la paradeta que té de portes enfora. Ara entra un senyor d’aspecte seriós i li demana una samarreta de la selecció espanyola. Que sí, li diu, i tant si en té! Però la setmana vinent. Quan se’n va el pressumpte client, i suposo que intuïnt la meva escassa predisposició a sentir simpatia per la samarreta espanyola, diu alguna cosa així com que aquest no s’ha assabentat de qui és que guanya campionats, últimament! I enceta un parell d’estrofes de l’himne del Barça. Jo li ric la gràcia discretament, però una parella d’italians de mitjana edat que acaba d’entrar es posa a corejar la cançoneta a l’estil “lalalala”. Quan acaba la representació els italians comencen a remenar els diferents models de samarreta del Barça (és clar) que té en un seguit de piles accessibles per als clients. Ell es posa exactament al seu costat i les va endreçant al mateix ritme que els italians les van desendreçant. La senyora compraria, però al senyor li sembla clar. L’hindú li diu, en italià, que els italians tenen molts soldi, i que no es faci el ronso (no és que jo parli italià, però se li entén tot). Riuen tots a cor què vols. Al final, compren, és clar.

Mentre els italians dubtaven han entrat un grupet d’alemanys. De bones a primeres no n’identifica l’origen, i se’ls adreça en anglès, però quan s’adona de la procedència, canvia ràpidament a l’alemany. Quants idiomes parla, aquest home? Els alemanys s’interessen al mateix temps per unes figuretes de ceràmica d’inspiració gaudiniana, per unes castanyoles i per un toro cobert de “banderillas”. No sé pas què els diu, però discuteix vivament sobre la qualitat i la pertinència dels regals que volen comprar. I compren. I tant, si compren! L’indú posa els dos camàlics que li queden a embolicar regals mentre ell fa anar la màquina enregistradora.

Ara entra un home d’aspecte també indú amb dues tasses que fumegen. És te. N’hi dona una al meu dependent i l’altra se la queda ell. Comencen a xarrupar. Dedueixo que és el dependent d’una botiga veïna i que no és pas d’India, sinó de Paquistan. Doncs molt bé. Com que el tinc entretingut, jo em dedico a fullejar el diari que porto sota del braç.

Quan ja el veia disposat a fer-me algun comentari sobre l’actualitat informativa i jo em preparava per sentir una teoria política del nostre país, arriba el recader improvisat amb les meves samarretes. El rep amb grans mostres d’indignació, com si l’altre hagués tardat una eternitat. La veritat és que tot l’embolic que he descrit s’ha produit en no més de deu minuts. Mig minut més tard ja m’ha escurat la butxaca, ha entaforat les samarretes dintre d’una bossa de plàstic blanc ben senzilla i me l’ha donat amb grans mostres d’agraïment, amb una tustada a l’esquena, dient “Visca el Barça i visca Catalunya” i recordant-me que no hauria de tardar gaire a viatjar a l’India.

I me’n vaig.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: