Fem el boig, però només una estona

Puc no fer alguna referència a la final de la champions d’aquest vespre? Em podré considerar d’aquest món, si no ho faig? És possible idolatrar algú que no sigui Pep Guardiola, aquests dies? No tinc esma d’escriure una entrada a la contra, buscant contradiccions en tanta alegria col·lectiva. Em limito a constatar l’estat d’excepcional excitació.

No fa gaire llegia en alguna banda una informació de to científic que deia que els estats d’euforia col·lectiva, de fet, no són pas dolents, i que poden arribar a ser altament positius si no s’allarguen de forma anormal o si les seves conseqûencies no van més enllà dels límits de la raonabilitat. Vull dir que si guanyem i estem contents una setmana, serà bó. Però serà un desastre si l’alegria ens dura un mes o més, perquè serà una mena de fugida endavant que ens taparà aspectes de la realitat objectivament més importants. El mateix si a la fi perdem la final. Una tristesa i un plany col·lectiu d’abast limitat pot ser fins i tot un element cohesionador i educatiu, però llàgrimes i laments indefinits poden ser causa d’estats de comuna depressió que empitjorin la situació d’altres àmbits que objectivament no ho mereixin.

No ens reprimim, així doncs. Però no allarguem l’estat de bogeria col·lectiva més enllà del que sigui lògic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: